"Ens eduquen des de petits per ocultar el dolor i el plor, calen més espais de seguretat i no tants silencis emocionals"

Barcelona

Simone Biles, la millor gimnasta de la història, va dir prou durant uns Jocs Olímpics. Ricky Rubio, campió de dos mundials, ha fet dues aturades a la seva carrera: primer, abans de tornar d'Estats Units. I després, una vegada havia reaparegut a Europa. Andrés Iniesta va fer el pas de fer públic que, entre el triplet amb el Barça el 2009 i el Mundial amb Espanya el 2010, va passar una depressió. Bojan Krkic, al documental "Más allá de la sonrisa" i al llibre "Controlar lo incontrolable" també ha fet divulgació sobre els problemes amb l'ansietat que el van afectar sobretot a l'inici de la seva carrera, sent encara menor d'edat. La llista d'esportistes que han exposat en públic els seus problemes de salut mental és llarga: Naomi Osaka, André Agassi, Àlex Abrines, Michael Phelps...

Tots ells han contribuit a trencar el tabú de la salut mental, i han contribuit a fer passos endavant a l'hora de canviar-ne la concepció social. Però encara hi ha casos en què l'estigma s'imposa. L'últim, el del central del Barça Ronald Araújo: després de transmetre al club que necessitava parar per tenir cura de la salut mental, el primer comunicat públic va atribuir la baixa a un virus estomacal.

Sense posar al focus qui va prendre la decisió, sí que preguntem a Lorena Cos, psicòloga esportiva amb experiència en equips professionals com el CE Sabadell que va estar a un pas de jugar el playoff per pujar a Primera Divisió, per què al 2025 i amb tots els exemples de grans esportistes que hem citat encara hi ha reticències a tractar els problemes relacionats amb la salut mental igual que una lesió muscular o articular que pot comportar parar igual o més temps.

"Crec que hi ha dues qüestions" diu la psicòloga: "Una, perquè segueix existint la idea de que parlar del que ens passa per dins o del que sentim ens fa menys forts, malgrat que succeeix tot el contrari: qui ho reconeix permet intervenir abans i permet cuidar aquest rendiment intern i extern de veritat. I per una altra banda, la segona, una lesió muscular no qüestiona la valentia, la fortalesa o finsi i tot el compromís de l'esportista. En canvi, encara a dia d'avui, dir que es necessita parar per salut mental activa prejudicis."

Cos insisteix en capgirar el punt de vista: "Per mi la salut mental no és debilitat, i hauria de ser així per molts dels humans: que aixequi la mà qui no s'hagi trobat en algun moment amb dificultat o necessitat de parar o de respirar. Jo sempre dic que la salut mental també és rendiment", però senyala la primera causa de que no se la tracti amb la mateixa naturalitat que altres lesions: "Hi ha una part fonamental: una torçada de turmell, un cop, un esquinç, una lesió muscular... és més visible que el dolor intern."

Per tocar òs, però, Lorena Cos s'endinsa fins a l'eduació que rebem des de la infantesa: "Tot està relacionat des de l'inici amb com ens eduquen des de petits per ocultar el dolor, el plor, tot el que ens fa sentir incòmodes. Hi ha una tendència cada vegada de donar-li una visibilitat i una naturalitat a que totes les emocions són igual de vàlides i adaptatives perquè les necessitem com a humans, perquè si no l'espècie s'hauria extingit fa mil anys. Però encara veus criatures plorant en un parc perquè ha caigut i de seguida el pare o la mare que l'ajuda el sents dir-li 'no ploris, que no passa res'."

Afegeix que "sembla una cosa subtil i que no tingui impacte, però aquella criatura creix amb la necessitat, l'aprenentatge i l'entrenament d'amagar el plor, de que el que fa mal no s'expressa, i després trobem adults amb aquestes sensacions i aquestes idees. En resum, per una banda hi ha la visibilitat del que produeix el dolor, i per l'altra aquestes arrels educacionals a nivell emocional que tenim des de la infància."

Però reprimir només la reacció comporta que "anestesies, o com a mi m'agrada dir, hi poses sorra per sobre per cobrir-ho. Però tard o d'hora acaba venint una bocanada d'aire que ho tornarà a posar al descobert i tornarà a ser visible. El futbol, l'esport i la vida en general necessiten de més espais de seguretat i no tants silencis. Educar-nos en el silenci emocional comporta que tinguem aquesta necessitat d'ocultar coses que són naturals."

Tot plegat s'amplifica en els esportistes d'elit: "Són professionals que competeixen sota pressió de manera constant, i si qualsevol empleat de qualsevol oficina o empresa ja es troba de vegades que necessita un respir..." i per això per la professional de la salut mental "la valentia és això: identificar, reconèixer, exposar i prendre't el temps. Per mi és la intel·ligència emocional."

Per la seva experiència tant en vestidors com a l'hora de tractar esportistes de manera individual, "en la majoria de casos, l'autocrítica personal crec que és més danyosa que la crítica externa. Les crítiques externes fan mal, però quan des de ben petits han estat exposats al pla mediàtic i a saber que a alguns agradaran i d'altres no l'esportista adquireix una distància o s'entrena per tenir-la: 'no em coneixen, no saben com entreno, no saben el que faig, puc gestionar-ho'."

En canvi, "L'autocrítica ve de dins i a més és constant, molts d'ells diuen que no cessa, que és una veu interna que no fa més que demanar-los i exigir-los i els dóna molt poc: els meus esportistes diuen que és una veu que desgasta. De vegades l'autocrítica també permet fer coses bones, l'autocrítica constructiva també és necessària, però quan és insistent, hi ha sabotatge i acarnissament, per l'experiència que tinc i amb els esportistes que he hagut de treballar tot això et diria que és més poderosa."

I senyala el camí per no caure en una autoexigència que es torni perjudicial: "Tot comença amb parlar-se bé, i aquí obriríem un meló que també és important sobre com ens expliquem les històries que veiem i que vivim: hi ha una part que és el que sentim, hi ha una part que és el que escoltem al nostre cercle més proper que és extern però per nosaltres és el nostre comitè d'experts, i després també fins i tot una part de tota la massa que engloba i envolta en aquest cas el futbol. Hi ha molta part del discurs d'un esportista que no és seva, que li ve de fora però no n'és conscient."