Marta Esteban: "Les comèdies guanyen menys premis perquè ara es porta un cine molt intens"
La productora repassa la seva trajectòria, des de la Barcelona grisa dels anys 50 fins als Premis Goya, passant per set anys al Perú i 25 anys de complicitat amb Cesc Gay.

Marta Esteban: "Les comèdies guanyen menys premis perquè ara es porta un cine molt intens"
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Barcelona
En el seu pas pel programa Llapis de Memòria, Marta Esteban ha compartit records personals i professionals que dibuixen una vida intensa i plena de cinema. La productora, que acaba d’estrenar Mi amiga Eva, nominada als Premis Feroz com a millor comèdia, ha reflexionat sobre la complexitat de la producció i els reptes de la indústria: «Una pel·lícula és com una sinfonia, tot ha de quadrar», ha dit, reivindicant la importància de la preparació en el rodatge i la figura del director de producció.
Tot i reconèixer que «als Goya no els agraden les comèdies», Esteban no perd l’optimisme: «Tinc molta esperança», ha assegurat. La conversa també ha revelat curiositats sobre la banda sonora del film, que inclou Ain’t No Cure for Love de Leonard Cohen: «El Cesc és molt bo triant músiques», ha explicat, tot recordant les dificultats per pagar drets: «Una cançó dels Rolling Stones pot començar en 250.000 euros».
Amb Cesc Gay fa 25 anys que treballa, des de Cràmpac (2000). «Ens vam conèixer en un moment molt complicat per mi», ha confessat, recordant que llavors superava un càncer. «El Cesc m’enganyava cada dia amb el guió, canviava coses constantment», ha dit entre rialles. Des d’aquella primera pel·lícula fins a Mi amiga Eva, han fet 12 films junts i han vist com la manera de produir ha canviat radicalment: «Abans tot era més domèstic, ara cada cap tècnic mana el seu equip i tot és molt més industrialitzat».
El programa també ha estat un viatge per la seva vida personal. Des de la Barcelona grisa dels anys 50, amb cinc germans en 110 metres quadrats, piano, arpa i violí grinyolant, diu, fins a la seva educació agnòstica en una època dominada per l’Església. «Jo volia ser carnissera i tenir 50 fills», ha confessat amb humor.
Després de la mort de Franco, Esteban va marxar d’Espanya: «Quan vaig veure tothom al carrer amb enganxines, vaig pensar: la vida no és un carnaval». Aquella decepció la va portar al Perú, on va viure set anys i mig entre Lima i Cusco. «Allà vaig aprendre que no tenir res no impedeix viure amb força», ha dit. Va entrar en contacte amb el cinema documental i va rodar Ayo sin tierra, premiada internacionalment, enmig d’una època marcada per la violència de Sendero Luminoso.
El retorn a Barcelona el 1982 va ser un xoc cultural: «Venia del Perú i em vaig trobar amb la modernitat de TV3, amb gent com Eixalà, Manuel Huérga o Jorge Déniz». Aquella etapa li va obrir les portes a la producció europea: «Vaig començar amb Tanner i vaig aprendre molt d’ell».
El Llapis de Memòria ha sonat amb cançons que han marcat la seva vida: Leonard Cohen, Jaume Sisa, Celia Cruz i Mink DeVille. «M’ha censurat Bob Dylan, Jim Morrison i els Rolling Stones», ha dit entre rialles al final del programa.
Les cançons de Marta Esteban:
- Ain't No Cure for Love - Leonard Cohen
- Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol - Jaume Sisa
- Preludio en re bemol mayor Op 28 Nº 15 "Gota de Agua" - Chopin
- La Vida es un Carnaval - Celia Cruz
- Spanish Stroll - Mink DeVille
- Piece of My Heart - Big Brother and the Holding Company y Janis Joplin




