Article 47: El problema de l'habitatge al món rural

Barcelona

La crisi de l'habitatge és més que evident en les grans ciutats, però els petits pobles també se n'estan ressentint. Fa anys que la tendència era marxar del món rural, el despoblament era a l'ordre del dia. De fet, tot i que actualment els pobles de menys de 2000 habitants són majoria a Catalunya —representen el 60 % del territori— només hi viu el 3 % de la població catalana. En els 10 darrers anys, hi ha hagut un moviment de població de les comarques de l'Oest cap a l'Est. A Lleida i les Terres de l'Ebre han perdut un 5 % de la població, mentre que les zones properes a Barcelona i l'interior de Girona han guanyat habitants.

Però ara, la tendència sembla que es reverteix, i marxar a viure al poble, o tornar-hi, és una opció de vida que trien cada vegada més persones. I això, fa que fins i tot en micropobles, també hi hagi problemes d'accés a l'habitatge.

L’escassetat al món rural no sorprèn

L’investigador Jaime Palomera no s’estranya gens d’aquesta situació. Assegura que, des de fa dècades, “una part important dels habitatges als pobles estan tancats o degradant-se”, cosa que complica qualsevol intent de fer-hi vida. El panorama, diu, és conegut: cases abandonades que necessiten una rehabilitació inassumible, habitatges buits que els propietaris no volen vendre o llogar, i un volum cada vegada més gran de segones residències “que s’han bolcat al mercat de temporada”. Tot plegat redueix el parc realment disponible i converteix la recerca d’un lloc on viure en un laberint.

El cas d’en Gerard n’és un exemple. Fa sis anys va deixar Badalona per instal·lar-se al Baix Pallars amb l’objectiu de crear una cooperativa d’habitatge amb altres famílies. La idea era senzilla, tot plegat es tractava un lloguer temporal per fer xarxa i conèixer el territori. La realitat, no tant. Buscar un habitatge per a cinc o sis unitats familiars va resultar gairebé impossible. L’oferta era escassa, els preus desorbitats i condicionats pel mercat de segones residències, i moltes cases estaven en estat precari. Després d’un any de recerca, van trobar finalment una casa amb terreny a Gerri de la Sal: “Un any intens”, resumeix, i un immoble del qual només van poder aprofitar les parets.

Tot i les dificultats, la cooperativa va poder tirar endavant gràcies a les ajudes públiques: van accedir a una subvenció de repoblament rural i l’Ajuntament els va acompanyar en la gestió. L'ajuda va significar aproximadament un 12–13 % del cost total del projecte.

El punt de vista del territori

Per a l’alcaldessa del Baix Pallars, Anna Sentinella, la proposta de la cooperativa va sorprendre en un principi, “aquí dalt no es parlava d’això”, reconeix; tot i que va acabar obrint una porta al futur del municipi: la perspectiva de poder instal·lar alhora cinc o sis famílies en una casa que costava de vendre era una oportunitat que el consistori no podia desaprofitar. El projecte va reforçar dos conceptes que ella distingeix: repoblar i arrelar. El Baix Pallars té 28 nuclis, dels quals només 20 estan habitats alguns, amb una o dues persones i, per tant, qualsevol projecte que ajudi a estabilitzar població fixa és clau.

Sentinella admet que “no hi ha habitatge per tothom”. Les cases existeixen, però això no vol dir que estiguin disponibles. Reclama consciència veïnal per facilitar pactes o rehabilitacions que permetin viure-hi dignament. Mentrestant, el consistori intenta actuar activant una línia per construir habitatge, però els recursos són limitats, “Amb 100.000 euros, amb les cases que tenim al Pirineu, poca cosa fas”, lamenta.

La situació no és exclusiva del Pallars. Ho confirma David Verge, alcalde de Planoles i responsable d’habitatge de l’Associació de Micropobles de Catalunya. Segons ell, la manca d’habitatge “és general”. El Pirineu, explica, ha crescut durant cinquanta anys gràcies a les segones residències, generant activitat econòmica, però la Generalitat “s’ha oblidat de la primera residència”. Lamenta que el problema és "no haver crescut amb un equilibri entre primera residència i segona", la qual cosa hagués estat clau per tots aquests municipis.

El patró es repeteix arreu: pobles on els joves ja no volen marxar com abans i, alhora, famílies urbanes que volen traslladar-se al món rural per escapar de l’estrès de la ciutat i, sobretot, dels preus. Per acabar, Verge assegura que l’associació rep “entre 10 i 15 consultes cada mes” de persones interessades a viure en micropobles.