Modular la veu per fer-la nostra: "No es tracta de feminitzar o masculinitzar, sinó de trobar el to"

Barcelona

La veu ens identifica i ens exposa. Per a moltes persones trans i no binàries la veu pot no reflectir la identitat sentida i generar inseguretat, incomoditat o situacions de disfòria social. Amb aquesta realitat al cap, el Centre LGTBI de Barcelona ha impulsat el taller “Trobar la veu”, un espai on un grup de persones ha pogut treballar respiració, ressonància i articulació per trobar un registre vocal coherent amb qui són.

Una de les conductores del taller, la logopeda Carolina Vásquez Henríquez, explica que no hi ha una fórmula universal, i que cada cas és singular. Per ella, “no hi ha una veu correcta” perquè “es tracta que cada persona trobi la seva”. L’objectiu no és adequar-se a un patró, sinó sentir-se bé amb la veu pròpia.

Una de les participants, la Reo, no va arribar al taller per necessitat urgent. Fins fa poc, diu que tenia “una relació bastant inconscient amb la veu”, i no era una font de malestar. El canvi va arribar quan va afirmar la seva identitat de gènere i va detectar que “la veu no sonava com m’agradaria”. La possibilitat de treballar-hi sense canvis irreversibles li va semblar atractiva: “volia provar com em sentia si aguditzava una mica el registre”. Al final del procés, la Reo assegura que “m’agrada com sona ara, i em vull quedar aquí”.

Treballar la veu no és sonar com algú, és sonar com tu

L’experiència de Gabriel Piquer, de 23 anys, ha estat més marcada per la frustració. Porta cinc anys i mig amb testosterona i diu que la seva veu ha baixat molt, però que “tot i això hi ha situacions on encara em perceben en femení”. Treballa de cara al públic i ha viscut moments dolorosos: comenta que en alguns establiments l’han tractat en masculí d’entrada i, només parlar, han canviat al femení. El Gabriel fa teatre musical i ha passat de soprano a baríton, i volia que parlar i cantar deixessin de ser mons en conflicte. Resumeix el que buscava així: “no era tant com canviar la veu, sinó trobar noves sonoritats on em pogués sentir còmode sense esforç”.

Una de les idees centrals del taller ha estat la de fugir de les dicotomies. Carolina insisteix que “no es tracta de feminitzar o masculinitzar la veu, sinó de trobar el to que és còmode i segur per a cada persona”. Per això, explica que l’entrenament vocal no busca imitacions ni adequació a models externs, sinó l’autenticitat. Així doncs, treballar la veu no es converteix en sonar com algú, és sonar com tu”.

També hi ha persones trans que decideixen no modificar la veu com a forma de resistència a normes socials. Tant la Reo com el Gabriel veuen aquesta posició amb respecte i claredat: “és totalment legítim, no hi ha pressió per canviar res”. En el seu cas, el taller no ha estat una imposició, sinó una eina per sentir-se més bé amb el propi so.

Trobar la veu ha estat, per a totes les persones que hi han passat, un punt de partida. Un espai segur des d’on explorar qui som quan parlem.