"El gol a favor és com el sexe, el menjar i les addicions. En contra, el cervell desconnecta i cal una xarxa de mentalització forta per apagar impulsos violents"

Barcelona

Una seixantena de persones voluntàries, reclutades per les xarxes i entre grups d'aficionats, tots homes entre 20 i 45 anys sense antecedents neurològics ni psiquàtrics. Tots mirant una sèrie de gols en partits de màxima rivalitat dels seus equips, alguns a favor i d'altres en contra, mentre se'ls fan ressonàncies magnètiques estructurals i funcionals.

L'estudi de la Universidad San Sebastián de Xile que ha estat publicat a Radiology l'ha dirigit el Doctor Francisco Zamorano Mendieta, que confessa a La Graderia d'El Balcó que "la idea sorgeix des que tenia 9 o 10 anys, quan em vaig adonar que quan el meu equip perdia contra el màxim rival la tristesa em durava dies, i en canvi no em durava tant quan perdia contra qualsevol altre rival. La pregunta de per què era així m'ha acompanyat tota la vida, i quan vaig estudiar biologia i el doctorat en ciències mèdiques amb l'especialitat de neuroimatge em vaig adonar que tenia les eines per respondre la meva pregunta original, tan senzilla però tan general que afecta a tothom, de per què quan és contra el màxim rival fa tant de mal."

Podeu veure la conversa en vídeo al minut 1:47:25 del directe:

Què passa quan hi ha un gol a favor del teu equip?

Des de la redacció de SER Catalunya a Barcelona, li demanem què succeeix quan el Barça aconsegueix fer un gol al Reial Madrid "Quan el Barça fa un gol al Madrid, mig món ho celebra. I això és important en el sentit de coalició, de pertinença a un grup i de guanyar autoestima," respon per introduir. Afegeix que "al cervell dels barcelonistes, el que passa és que hi ha una exhacerbació del sistema de recompensa en comparació a quan el Barça li fa un gol al Girona, que per proximitat també pot haver-hi una certa rivalitat, però no afecta tant fer-li o rebre un gol al Girona com amb el Madrid o veure els aficionats del Madrid patint."

Les reaccions del cervell amb un gol a favor del teu equip contra el màxim rival "ténen a veure amb el processament del plaer: el menjar, el sexe, les relacions socials... de tot el que és bo pel nostre benestar biològic. Aquest mecanisme ve a representar una forma d'aquest sistema de recompensa que és molt semblant al que passa també amb les adiccions, ja que també s'involucra el sistema dopaminègic que té a veure amb l'aprenentatge i per això quan el Barça li fa un gol al Madrid reforça aquesta conducta. I al ser entre altres persones del Barça, ho celebraràs i t'hi abraçaràs i el reforç serà encara més positiu, i el mecanisme addictiu va augmentant."

Per tant, allò de dir que un gol important en un partit gran o la consecució d'un títol ha estat com un orgasme no és una metàfora o una hipèrbole. En el cas de les àrees del cervell que s'activen, és literal: "són les mateixes àrees, idèntiques. És el sistema ventral, que processa estímuls com la cafeína, el sucre, la cocaïna, la nicotina... el trobem a les mateixes àrees."

A banda del plaer i les addicions, la reacció cerebral també té un sentiment de pertinença a la comunitat i d'augment de l'autoestima: "Som éssers gregaris, tendim a agrupar-nos amb aquells qui ens assemblem més, o amb qui ens identifiquem, o a qui ens volem assemblar. I en aquest cas, assemblar-nos i ser part del Barça, i quan guanya diem que guanyem nosaltres. Rarament diem que guanyen els onze que juguen i l'entrenador, parlem en primera persona i ens sentim part d'aquesta coalició. I això és molt important perquè hi ha gent que a la vida hi té poques coses a guanyar, més aviat hi té bastant a perdre. I associar-se a una coalició important com el club de futbol els dóna guanys i victòries, encara que no siguin seves, però les senten com a pròpies i això va millorant l'autoestima i li fa un bé a l'ego, en el fons és una cosa bona estar associat a una bona coalició que dóna felicitat. És el que se'n diuen experiències vicàries."

El fet d'associar-se amb l'àrea de les addicions no té per què tenir una connotació negativa, ja que el cervell té els seus mecanismes de contenció: "No és ni bo ni dolent, és un indicador de com ha sigut l'experiència com a aficionat. Perquè hi ha altres sistemes que estan relacionats amb el sistema de recompensa que són els que modulen la potència de la resposta i són els que fan no sortir-se del rol d'aficionats i no tornar-te violent com un fanàtic"

Què passa quan el teu equip encaixa un gol del màxim rival?

Aquesta és la reacció més compromesa, i que comporta la conclusió més rellevant de l'estudi. El Doctor Zamorano explica que "passen dues coses de manera simultània. La primera és que la ment és molt sàvia i intenta aïllar-se d'un estímul que és dolorós. En aquest cas, veure els jugadors i aficionats de l'equip rival celebrant. S'apaga la xarxa de saliència, que és la que permet identificar estímuls al medi ambient que poden ser o no rellevants, el cervell diu que no vol seguir veient allò perquè no ho suporta i entra en un mode d'introspecció on s'activa la xarxa de mentalització, que és la que ens fa prendre consciència del que ens està passant i el que estem sentint, i del que volem i necessitem. I alhora ens permet identificar el mateix en altres persones: les seves necessitats, les seves creences..."

I aquest és un moment delicat perquè el sistema emocional no aconsegueixi imposar-se al racional: "Quan s'encén et protegeix, et porta a un mode introspectiu i entres en un procés de rumiació per trobar la raó al patiment. Però en aquest moment que el cervell es desconnecta de l'estímul extern dolorós hi ha una àrea compromesa que és la regió singular anterior dorsal. Aquesta connecta tot el que ve del sistema límbic, les emocions més pures (ira, frustració, ràbia...) amb les regions d'associació frontal, que comanden el comportament normatiu. El cervell, quan s'intenta aïllar del dolor, compromet aquestes àrees i disminueix la capacitat de controlar les emocions. I aquí s'activa una balança entre aïllar-se més en un mateix o alliberar-se i permetre que les emocions aflorin."

I aquí és on es necessita disposar d'una xarxa de mentalització que sigui capaç de contenir les reaccions emocionals explosives i que faci prevaldre el pensament racional. Una xarxa que és crucial haver desenvolupat bé els primers anys de vida: "El sistema que ens protegeix i ens manté ancorats a terra ruminat al pensament sense passar a l'acció i ni tan sols moure'ns és la xarxa de mentalització. I aquesta xarxa es forma entre el naixement i els primers cinc anys de vida. Aquesta etapa és crítica per desenvolupar bé un sistema que t'ha de protegir tota la teva vida d'adult."

L'estudi demostra que, en els casos que aquesta xarxa no ha estat ben treballada des del néixer, els comportaments davant un estímul negatiu tendeixen més a la reacció violenta: "Un nen abandonat és un nen que probablement incorrerà en aquest tipus de conductes no només en el futbol, sinó en tota la seva vida i tindrà molts problemes de descontrol, perquè no tindrà aquest sistema que li digui que no vagi a buscar baralla i que eviti les confrontacions, i que el faci pensar. El que demostrem a l'estudi de forma significativa, és que els aficionats amb millor comportament i menys conductes violentes són els que activen de millor manera aquesta xarxa de mentalització. En canvi, els que puntuàven com a més fanàtics, aquesta xarxa era molt precària, dèbil, sense la potència suficient per intervenir i apagar aquests impulsos violents i que ténen a veure amb la frustració dels individus."

La bona notícia, un cop identificat aquest factor, és que la xarxa de mentalització es pot treballar a posteriori, en edat adulta, encara que no hagi esta ben formada als primers anys de vida: "Es pot treballar des del punt de vista de la psicologia i amb interaccions socials de manera tangencial, però es pot treballar de manera directa i enfortir aquest circuit perquè sigui més adaptatiu i permeti generar una millor resposta davant dels estímuls negatius"

Més enllà del futbol

Les conclusions de l'estudi també es poden extrapolar a altres camps de la vida: "Una de les conclusions principals és que s'ha de protegir la infantesa, per desenvolupar bé la xarxa de mentalització. I després, intentar no caure en les polítiques que busquen la polarització: no és que hi hagi una política millor que l'altra. Perquè les mateixes conductes que observem als fanàtics del futbol també els veiem a la societat: recorda l'assalt al Capitoli, quan al 'país de la democràcia' va morir gent per un grup de fanàtics que el van ocupar. Això és el símbol del que estem parlant: el control cognitiu arriba fins aquest punt."

I el Doctor Zamorano considera que seria interessant dur a terme un estudi semblant també a l'hemisferi nord, i la rivalitat entre Barça i Madrid és la que millor li encaixa: "M'agradaria fer una invitació a col·legues científics que estiguin escoltant el programa que els pogués interessar replicar l'estudi, perquè la rivalitat que teniu entre Barcelona i Madrid és la més gran que existeix només equiparable a la River-Boca, pels fenòmens socials que ocorren com quan Figo va canviar d'equip, o en menor mesura Luis Enrique. Són fenòmens que no són trivials i afecten a la societat de forma potent, val la pena estudiar-ho i entendre-ho justament per millorar i veure què estem fent malament per evitar-ho i fomentar allò que detectem que es fa bé."