Daniel Diges: “Sempre he dit que després de fer ‘El fantasma de l’òpera’ em retiraria”

Barcelona

L’actor i cantant madrileny, que aquests mesos interpreta Erik a El fantasma de l’òpera al Teatre Tívoli de Barcelona, ha repassat al Llapis de Memòria de SER Catalunya un trajecte vital i professional marcat per la constància, la superació i una relació molt personal amb la música.

Diges, que acumula més d’una desena de protagonistes en grans produccions, confessa que el personatge del Fantasma era “el somni de tota una vida”. Tant, que assegura que des dels 25 anys responia sempre el mateix quan li preguntaven quin paper li faltava fer. Ara, amb 44, admet que aquesta fita també marca un punt d’inflexió: “Potser em retiro del musical. No del tot, però sí que m’agradaria fer-lo menys sovint. Energèticament, sento que s’acaba una etapa”.

L’actor ha construït un Fantasma profundament naturalista, amb una lectura psicològica molt marcada. Explica que ha treballat el personatge com un home amb Asperger i bipolaritat, una aproximació que la mateixa oficina d’Andrew Lloyd Webber ha avalat. “Acabo cada funció amb una plorera que em deixa buit, però és un buit que em fa bé. Surto més feliç”, diu.

El camí fins aquí, però, no ha estat fàcil. Diges recorda una infantesa a Alcalá de Henares plena de jocs al carrer, però també marcada pel TDAH, que li dificultava memoritzar. “Pensava que era tonto”, admet. La seva obsessió per treballar el va portar a estudiar tècniques de memòria i a apuntar-se a una desena d’agències alhora. Va debutar com a model, va triomfar a la sèrie Nada es para siempre i va patir la cara amarga de la fama: “A Coruña vaig caure una mica en depressió. Era massa jove i no podia ni sortir al carrer”.

Després vindria Megatrix, una etapa que recorda amb afecte però també amb certa ambivalència: “Em va frenar com a actor. Molta gent ja no em veia com a intèrpret”. El gir definitiu arribaria amb Hoy no me puedo levantar, on Nacho Cano li va donar la primera gran oportunitat com a protagonista. D’allà, a Los Miserables, que ha interpretat a Espanya, Mèxic i Brasil, fins i tot en portuguès sense saber-ne ni una paraula.

La música també li ha canviat la vida en l’àmbit personal. A We Will Rock You va conèixer la seva parella, Alejandra Ortiz, i d’aquell muntatge en va néixer el nom del seu fill gran, Galileo. El petit, Elliot, és autista, i Diges parla d’ell amb una tendresa desarmant: “Aprenc tant amb ell. És divertit, és llest, és una passada”. L’actor ha compost una cançó per a cadascun dels seus fills, tot i que admet que la indústria discogràfica li ha donat més d’un maldecap.

Sobre Algo pequeñito, la cançó amb què va representar Espanya a Eurovisió el 2010, diu que ara la viu amb bon humor, tot i que durant anys li va pesar. Fins i tot l’episodi del famós espontani, Jimmy Jump, el recorda ja amb distància: “Em va venir bé. L’endemà era a tots els diaris”.

Diges tanca el seu Llapis de Memòria amb La fuerza de la vida, una cançó que l’ha acompanyat des de petit i que defineix com “un recordatori que sempre hi ha una sortida, encara que no la vegis”. Una frase que, de fet, podria resumir perfectament la seva trajectòria.

Les cançons de Daniel Diges

• Opertura de ‘El fanastma de l’òpera’ - Andrew Lloyd Webber
• I just called to say I love you - Stevie Wonder
• Susana llámame - Leo Dan
• Perdido en mi habitación - Mecano
• I want to break free - Queen
• Mi pequeño compañero - Daniel Diges
• Algo pequeñito - Daniel Diges
• Fuiste tú - Ricardo Arjona y Gaby Moreno
• Lloran las rosas - Cristian Castro
• La fuerza de la vida - Sergio Dalma