"Negreira es va aprofitar del seu rol amb el Barça per fer veure que tenia un poder que en realitat no tenia"

Barcelona

La sensació de desconcert al voltant de l’arbitratge és cada cop més estesa. Decisions difícils d’interpretar, criteris que sembla que canviïn cada setmana han situat els col·legiats al centre del debat. Aquesta sensació la comparteixen la Joan Fàbregas i Israel Simón del Pino, ex-àrbitre amb 24 temporades d’experiència i exdelegat de LaLiga.

Simón del Pino va començar molt jove. “Tenia 14 anys. El meu pare era àrbitre i jo l’acompanyava als camps. Veia com escrivia l’acta, i aquella curiositat em va enganxar”. No es va marcar mai objectius concrets dins l’arbitratge, però, amb només 23 anys, ja xiulava a Primera Federació. “Era molt jove i un cas bastant aïllat. En aquella època pesaven més els àrbitres veterans”.

Fàbregas, per la seva banda, apunta a una realitat encara present en l’accés a l’elit arbitral. “Hi havia àrbitres que arribaven un divendres, sopaven amb el delegat, amb el president del comitè d’àrbitres, i l’endemà amb el director de la federació de la zona. Molts arribaven a Primera gràcies a aquesta xarxa de contactes”.

Com a delegat de LaLiga, Del Pino va viure l’evolució del control als estadis. “Quan vam començar, els 23 delegats érem exàrbitres i anàvem sols”. Avui, el dispositiu és molt més ampli: “Ara van tres informadors per partit. Controlen accessos, càntics, publicitat i fins i tot l’alçada de la gespa”. La funció final és traslladar-ho tot a LaLiga, que és qui eleva les denúncies al Comitè de Competició.

Manca de credibilitat

Per Joan Fàbregas la manca de credibilitat dels àrbitres és cada cop més problemàtica: “El nou comitè està intentant imposar les seves línies editorials, però no està acabant de sortir bé”. Segons ell, aquesta manca de rumb clar es trasllada al terreny de joc. “Els àrbitres no tenen unes directrius clares. Cada cop hi ha més coses subjectes a la interpretació, i el millor exemple és el tema de les mans: no sabem quan es xiulen i quan no”.

Aquesta indefinició, assegura, genera un efecte advers. “Tot aquest batibull de decisions fa que la gent vagi molt perduda i que veiem un arbitratge imprevisible”.

El funcionament del VAR és també un dels focus de polèmica. En categories inferiors, Simón del Pino defensa que el VAR low cost:“Sí que et resol polèmiques com un fora de joc o un penal clar, però en les ocasions grises no hi ha bones imatges”, admet.

Fabregas afegeix un element clau: la pressió interna sobre els àrbitres. “Amb el VAR hi ha un problema important: qualsevol decisió que rectifiquin a través de la pantalla comptabilitza com a errada greu a l’informe. Això els condiciona molt a l’hora de prendre decisions”.

Simón del Pino demana perspectiva. “Hem de donar temps als canvis del Comitè Tècnic d’Àrbitres perquè es consolidin”, afirma. També reclama paciència amb els col·legiats de Primera Divisió: “Encara els queda per ser ‘vaques sagrades’”. Segons explica: “En els últims vuit anys s’han retirat molts àrbitres, i ara falta experiència i lideratge entre els de Primera”. A això s’hi suma un canvi de paradigma: avui l’arbitratge és molt més exposat. Es fan públiques converses amb el VAR, s’expliquen decisions i els àrbitres parlen més que mai.

Però aquesta transparència pot resultar adversa. “Tothom reclama explicacions, però després els equips s’agafen a una declaració concreta i l’utilitzen per anar en contra dels àrbitres”.

El cas Negreira

Sobre el cas Negreira, tots dos coincideixen a relativitzar-ne la capacitat d’influència. “En la meva època era vicepresident del comitè nacional i tenia molt caràcter”, explica Simón del Pino, “però era una persona de confiança del que manava, sense un mandat real”.

Fabregas és encara més clar: “Negreira es va aprofitar del seu rol amb el Barça per fer veure que tenia un poder que en realitat no tenia”. I conclou: “Estic convençut que no podia influir els àrbitres perquè afavorissin un resultat o un altre”.

Simón del Pino afegeix un detall que ajuda a entendre la seva figura: “A molts àrbitres de Primera o Segona no els agradava trobar-se amb ell. Els feia anar al restaurant de la seva parella a dinar o sopar, i la seva figura no generava simpaties”.