Una troballa al mercat dels Encants porta Kim Aubert a una nova novel·la gràfica

Barcelona

Hi ha persones curioses i sensibles, a les que els agrada remenar a les parades del mercat dels Encants on va a parar tot allò que ningú vol de pisos buidats. Buscant alguna ganga, un moble autèntic, o simplement alguna cosa diferent. Una d'aquestes persones, remenant i remenant va trobar un diari personal, de tapa marró, i va decidir emportar-se'l a casa. A dins hi va descobrir pàgines escrites en català, primer en blau i després en verd que amagaven una història d'amor clandestina del 1938, en plena Guerra Civil. Una història tant bonica com trista que ara ha convertit en una novel·la gràfica, la seva especialitat, perquè aquesta persona curiosa és en Kim Aubert, dibuixant de còmics, autor de Martínez 'el facha' i qui ara ha escrit 'El diario de la señorita Lidgi'.

Kim Aubert explica a El Balcó que, en la lectura del diari, es va trobar amb el relat d’una noia de 18 anys enamorada d’un home de 36, casat, immersos en una relació clandestina en plena Guerra Civil. No és una història excepcional, però sí colpidora. La Mercè, protagonista de la història i autora del diari, descrivia trobades quotidianes, dies a la piscina, tardes de cinema, i també les seves pors.

Des del primer moment, Aubert va tenir clar que no volia reinterpretar ni suavitzar el contingut del diari. La seva aposta va ser respectar-lo íntegrament: el format convergeix entre una pàgina amb el text original i una altra amb vinyetes, el seu format estrella, que dialoguen amb aquelles paraules. “Jo només explico la història, no em poso ni en la narrativa ni en el format”, explica. Algunes pàgines són només plors, taques de tinta corregida, pensaments desesperats. En aquests silencis, el dibuixant va haver d’inventar imatges per acompanyar allò que ja era immensament explícit i emocional.

Durant molt temps, tothom li deia que havia de fer alguna cosa amb aquell diari, però ell ho veia complicat. El punt d’inflexió va arribar quan una altra dibuixant li va dir que la clau era explicar-ho exactament com ho estava fent als seus amics i coneguts: oferir el diari sencer, sense filtres. I així ho va fer. El resultat és una obra que no busca jutjar ni embellir, sinó deixar que "el lector entri dins els pensaments d’una dona absolutament sola", atrapada en un amor que sembla que no arriba mai a materialitzar-se del tot.

Una història que cridava ser escrita

A mesura que avançava el projecte, la figura de la Mercè semblava perseguir-lo. Un dia, algú li va dir que l’havia coneguda i que vivia en una mena de cúpula. L’endemà mateix, Aubert va anar fins aquesta estructura,que es troba a un edifici de Balmes amb Pelai. Era el pis on la Mercè Lidgi esperava que arribés el seu amant, en Manolo. Les peces no paraven d’encaixar, “És com si ella m’hagués forçat a fer aquesta història”, confessa. Durant anys, rellegia el diari un parell de vegades l’any, i encara avui li continua semblant intrigant i colpidor.

La investigació va anar més enllà del diari. Amb l’ajuda, fins i tot, d’un detectiu privat, va descobrir que la Mercè, de família jueva, havia mort sola. Li van localitzar la data de defunció i el lloc: Montjuïc. Trobar la seva tomba entre milers no va ser fàcil, però ho va aconseguir. Què li va dir allà, no ho revelarà. Tampoc explicarà el final preciós que va descobrir després, i que no apareix al diari original, malgrat ell sí que la narrat al seu llibre. Només avança que, des que el llibre s’ha publicat, han començat a aparèixer persones que la van conèixer, com algú que va trucar per dir-li que la Mercè havia estat la seva dentista.

'El diario de la señorita Lidgi' no és una novel·la inventada, és una immersió directa en la intimitat d’algú que va estimar fins a l’extrem i va esperar tota la vida.