"Si només et centres en guanyar medalles, què estàs aportant al món? Devem alguna cosa a la societat i inspirar és el que més em motiva"

Barcelona

Andrea Fuentes, seleccionadora espanyola de natació artística, sap perfectament com la coneixen al món de l'alt rendiment: "sempre m'han dit que estic una mica boja, la qual cosa per mi és bona. No m'agrada la mediocritat o el mantenir-se en la línia de que ja està tot fet, m'agrada transgredir i trencar motlles, canviar les regles del joc, i intento sempre què puc inventar-me que sigui nou i aporti alguna cosa per l'evolució tant del nostre micromón de la natació artística com que també inspiri altra gent fora amb els valors de creativitat, fer possible l'impossible, treball en equip i de manera respectuosa amb la personalitat de cadascú i l'autenticitat. Per què has vingut al món i per què ets així? Si ets així és perquè tens alguna cosa especial que ningú té, doncs anem a potenciar-ho i no intentar ser tots iguals en el mateix motlle. Si hem nascut diferents, anem a fer-ho encara més visible i més interessant."

Podeu veure l'entrevista en vídeo al minut 1:47:30 del directe:

Fuentes presenta un documental amb Movistar+ titulat "Andrea Fuentes: Locura artística" que reflecteix la seva filosofia de treball particular tan atrevida a l'hora d'innovar: "Hi ha un risc, de vegades si te'n vas de la línia fas el ridícul però m'és igual. És per intentar canviar les coses i de vegades et surt bé i de vegades no, i aquesta és la gràcia."

Una filosofia que aplica des de la seva etapa com a nedadora, en què va guanyar 4 medalles olímpiques, 16 en mundials i 16 més en europeus. Una de les més sonades va ser el dia que es va presentar amb una coreografia que començava amb ella entrant a la piscina vestida amb un burka: "Va ser una època rebel meva, havia de fer un solo en un campionat d'Espanya i no volia fer el de sempre, m'avorria i volia fer alguna cosa més picantona. Volia reflexionar sobre el diferent tipus d'empoderament de la dona. Des del burka, que no li veus ni els ulls, i al final em venia la imatge de Janis Joplin com a màxima alliberació femenina. Vaig començar amb el burka caminant que ningú veia qui era i poc a poc treient-lo i sortint fora fins que em vaig desmelenar. Era un símbol sobretot d'anar més allà ja que som artístics. Hi va haver reaccions en contra de gent que es va ofendre perquè estàs trencant les normes, i d'altres que van plorar d'emoció i em van donar un 10. Això és art, també: hi ha gent que no pot sortir del seu 'és massa fort' I hi ha gent que li encanta i l'inspira."

Precisament la inspiració és una paraula clau en la seva manera de treballar. Tant a l'hora de gestionar les nedadores i els nedadors, com de projectar-se al públic: "crec que és el més maco que pots fer, perquè si et centres només en guanyar medalles què estàs aportant al món? Qui ens paga el CAR i el sopar a taula cada nit? Al final són impostos del govern i algunes empreses privades, i per tant devem alguna cosa a la societat com a esportistes. Per què s'inverteix en esport d'elit i per què és bo per la societat? Perquè son referents i són valors sans, i el nostre deure no és només guanyar medalles que són per tu i el teu èxit sinó que tenim un deure cap a enfora que és molt important per mi i és el que més em motiva: que hi hagi gent que et vegi i digui 'jo també puc'."

Per aconseguir-ho d'una banda hi ha l'apartat tècnic, en què "el moviment és un llenguatge molt potent per expressar allò que de vegades no es pot explicar amb paraules." I de l'altra, l'exigència màxima sense deixar de cuidar la salut mental: "Com fem que arribis al teu màxim i et potenciem com a esportista com a persona? La manera és molt important perquè hi ha hagut molt d'abús emocional a la història de l'esport d'elit, especialment en esports artístics, i jo no vull aquesta taca en el meu historial. Intento trobar la manera de que algú, sense por, arribi al mateix rendiment màxim simplement perquè ho vol donar tot."

La manera de fer-ho, conclou, és "inspirant-los. Per exemple, avui els he proposat un moviment molt costós i quan de primeres no ho veien clar els he dit: 'provem-ho: algú serà el primer del món a fer-ho, vols ser tu o que ho faci un altre? Potser ets tu... i el primer gimnasta que va fer tres mortals té nom i cognoms, tothom se'n recorda i li han posat el seu nom al moviment'. I ho han fet a la segona, quan crèien que no era possible. I sense dir-los que si no ho feien els faria fer 300m per sota l'aigua i els deixaria sense dinar, ho han fet i no he causat cap trauma."

També reconeix que el context actual facilita aquest canvi de filosofia deixant enrere la mà de ferro: "amb les antigues generacions és diferent, aquest és un model que funciona ara. Abans pegaven els nens a l'escola i a casa. Tot és molt diferent d'abans i jo només m'he adaptat a les noves generacions amb el que crec que les empodera" "si és una generació de vidre, fem-la de diamant, que no es trenca."

Una manera de fer que va trobar els primers referents més enllà de la piscina i fins i tot de qualsevol disciplina esportiva quan va començar a fer d'entrenadora als Estats Units: "M'he inspirat més en gent fora de l'esport, per exemple en empreses com Apple o Google quan vaig viure al costat de Sillicon Valley. Per arribar a ser tan competitives i traspassar fronteres m'he adonat que no feien un lideratge agressiu ni basat en la por sinó molt empoderador. I com a entrenadors, Pep Guardiola m'ha inspirat moltíssim i també Steve Kerr, dels Warriors de l'NBA: havia jugat amb Michael Jordan i per tant era molt bon jugador, però d'entrenador ha estat encara millor."

I això que, quan nedava, no entrava en els seus plans acabar en aquesta posició, tot i que sempre havia tingut un cuquet a dins i una profecia d'una de les seves referents: "No m'imaginava gens que acabaria de seleccionadora. Hi havia una part de mi que deia que potser algun dia, però primer anem a viure la vida i a veure què més hi ha. Vaig provar-ho i vaig pensar que tenia molt a dins que volia donar a la gent que entreni jo. L'Anna Tarrés una vegada em va dir que seria bona entrenadora perquè sóc molt solidària, i no veia quina relació hi havia. Ara entenc què volia dir."

De Tarrés, afegeix que el record que ha quedat d'ella "és injust perquè va fer que el nostre esport a Espanya fos increïblement inspirador per a altres generacions, i tothom té el nostre país com a un país molt important a la història del nostre esport. I a nivell d'esport espanyol ha sigut molt important, hem guanyat moltes medalles olímpiques i no s'ha reconegut prou potser."

Una altra dels asos a la màniga que té amagats Andrea Fuentes és que també s'encarregar d'editar la música per les coreografies: "M'agrada molt muntar jo la música i inventar-me peces, agafant melodies d'aquí i d'allà."

No obstant, hi ha obres mestres que no es toquen: "Ara estem fent Berghain de Rosalia i la faig tal com és. Em fan camuflar la paraulota del final, però no vull treure-la perquè és una gran part de la cançó que és molt potent, i en aquesta part de la coreo és bastant "locura", és un moment bastant potent que tinc ganes de veure què pensara la gent quan ho vegi. O a la Copa del Món a Pontevedra a finals de Maig, o me'l guardo per l'Europeu a finals de juliol, a París."

La música com a vehicle per canalitzar les emocions, també les negatives, per salut emocional: "la ràbia com a emoció i treure fora com a explosiu està molt penalitzat i jo animo molt a fer-ho perquè si està estancat es converteix en boles, en el sentit que es queda a dins i no pots obviar-la. És bo expressar-la."

I és que a Andrea Fuentes li ha tocat transitar dols difícils com la mort del seu pare i la de la seva germana Tina, que també era nedadora: "Quan tens algú que estimes morir als braços aprofites la vida més, no t'estàs amb tonteries i amb perdre temps. Si demà em moro, no em quedar es al tinter i morir-me dient 'i si hagués fet...' Prefereixo fer tot el que pugui i si no era per aquí i era per allà, doncs anem cap allà. Però el dolor del penediment no és alguna cosa que vull dintre meu."

Per això s'entrega a fons, ara mateix, a entrenar un dels talents més grans que ha donat la natació artística a Espanya. Fuentes no dubta a dir que "Iris Tió serà la millor nedadora de tots els temps, t'ho dic. I espero poder ajudar-la al màxim perquè arribi a tenir aquest reconeixement perquè és molt jove i tot just es comença a obrir la flor, crec que pot ser la millor de tots els temps". Per treballar amb ella, afegeix que "vull saber què pensa, com és la seva ment, perquè quina sort tenim de tenir-la a l'equip igual que el Dennis González, que també serà el millor nedador de tots els temps. Tinc la sort de poder tenir al meu costat i que la resta de l'equip també els ajuden a ser millor, perquè si tens companys que et fan créixer, et piquen i t'ajuden et converteixes en el millor, fer-ho sol és molt difícil."

Costa acomiadar-se de l'Andrea, perquè la conversa podria seguir durant hores parlant de l'equilibri entre l'objectiu i el camí: "Gràcies per no preguntar si guanyarem or, perquè és una pressió que es nota molt i l'estic intentant absorvir de manera que és un honor, però no vull que distregui l'equip ni li crei una pressió extra, vull animar-los a que esborrin això de la seva ment i que intentin ser el millor que puguin i prou", sense que això vulgui dir rebaixar les expectatives: "No renunciem a res, tampoc a l'or, però no em tornaré boja pel color d'una medalla: siguem el millor que puguem, respectem-nos, treure el màxim potencial i a veure on arribem."