Laia Sanz: "El Dakar ha canviat molt, si Thierry Sabine aixequés el cap potser el voldria posar a sota de nou"

Barcelona

Aquest passat cap de setmana s'ha acabat al Dakar, una de les proves per excel·lència en el món del motor. En motos es va imposar Benavides per només dos segons sobre Bravec i amb l'espanyol Toscha Schareina tercer. En cotxes es va imposar Al-Attiyah i segon va ser Nani Roma, que li deu bona part d'aquest podi a la Laia Sanz.

Durant la penúltima etapa del Dakar 2026, Nani Roma va patir un moment dramàtic a pocs centenars de metres de meta: va tenir un accident amb el seu Ford Raptor i es va quedar amb només tres rodes. Quan ja havia acabat la part cronometrada de l’etapa, es va quedar sense gasolina mentre anava cap al punt de control final, que havia d’assolir per no perdre la segona plaça… i allà hi era Laia Sanz per remolcar-lo.

"Al final crec que aquesta imatge sorprèn perquè en altres esports no és tan normal, però al Dakar passa contínuament. Tots algun dia necessitem un cop de mà. Són coses que passen, és el dia a dia, però crida l’atenció perquè aquesta especialitat té la màgia de l’ajuda entre pilots.", remarca la Laia Sanz a l'Aquí Catalunya de SER Catalunya.

Una Laia Sanz que ha completat sencer el seu 15è DAKAR de 16 que n'ha participat, ha acabat 20ena en la categoria de cotxes: "És aventura, és la més bèstia que hi ha al món del motor. Continua sent un rally molt dur. A mi, que m’agrada l’aventura i la duresa, hi hauria coses que treuria.", analitza la pilot que aquest any ha participat amb EBRO, marca catalana que debutava: "Més enllà del resultat, va ser el fet de veure’ns competitius en moltes etapes. Hem d’evolucionar el cotxe i jo haig de millorar coses, però estem en el bon camí."

Sobre els canvis al Dakar, Laia Sanz ha afirmat que el fet que hagi entrat la FIA ha influit en aquestes modificacions: "En certs moments, si el Thierry Sabine (creador del Dakar) aixequés el cap, potser el voldria posar a sota. Ara és un negoci molt gran i ha canviat molt. La filosofia també ha canviat: és una cursa molt més a l’sprint, i et pots reenganxar si no acabes un dia. Passen coses que fan perdre l’essència. Els pit stops, per exemple, d’aquest any, estan molt bé per l’espectacle, però no van massa amb l’esperit del Dakar."

També ha parlat de l'evolució que està fent l'Aràbia Saudita com a país, on sí ha viscut alguna limitació: "Recordo un dels primers anys que amb un company d’equip vam quedar per anar al gimnàs de l’hotel, que era molt gran, i vam anar tot contents… i a mi no em van deixar entrar. A mi em van portar en una sala petita amb una bicicleta i unes peses d’uns quants quilos. Però al Dakar vivim en una bombolla. No sortim del vivac; avui en dia ens porten directament de l’hotel al vivac. No tens massa contacte amb la cultura d’allà, i quan estàs al vivac és com estar a Europa, perquè tots els equips són d’aquí i fas vida normal."

I ha afegit: "És molt difícil amb el món, amb lo boig que està, trobar un lloc… La inestabilitat política feia que fos molt complicat organitzar a Àfrica o Sud-amèrica. Arabia és un bon lloc on fer el Dakar, i aquí he vist un canvi molt gran. Recordo la primera presentació: veus l’ambient i la gent ara, i està canviant molt ràpid, però crec que està canviant. El poc que veiem i quan ens barregem i convivim amb la cultura d’allà, està canviant… El primer any que vam anar, l’equip no va fer pantaló curt per ningú, ni homes ni dones. Són coses que han evolucionat: ara veus gent amb pantaló curt, dones conduint, que només fa 7 o 8 anys que condueixen. Els hi queda molt, però les coses canvien, i si hem pogut ajudar, me n’alegro."

11 vegades guanyadora del Dakar en categoria femenina, de manera consecutiva, però ha dit que no tornaria a còrrer en motos ara que ha fet el pas als cotxes: "En motos, algú que ho fa bé és perquè realment s’ho ha treballat. Els cotxes depenen més dels mitjans que tinguis, pressupost. En motos, per molt bona moto que tinguis, si no ets un atleta i no t’ho has treballat, no arribes enlloc. També m’agrada estar sola, buscar-te la vida. Però realment, amb perspectiva, no trobo a faltar haver assumit aquest risc tan gran. Ara ho veig i penso: deu n’hi do, fer 11 anys això i haver tornat a casa sempre sencera. Estic contenta on estic, la vaig gaudir molt, però ara no hi tornaria."