Isabel Coixet torna als cinemes: “Crec que no sé dirigir actors, però els sé estimar”

Barcelona

Canviar és, potser, una de les coses que més ens costa fer a la vida. D’aquí neix Tres adioses, la nova pel·lícula d’Isabel Coixet, una història íntima i profundament vital que parla de parelles que s’estimen però que dubten, de comiats que no sempre sabem fer bé i de la necessitat d’aprendre a mirar la vida des d’un altre lloc.

“La parella no té una mala relació —explica Coixet—, però estan resignats. Ella ho està molt, ell no tant. És una discussió típica. Ell pensa que encara pot trobar algú millor, i resulta que no. El que sent per ella és molt més important del que s’esperava”. A partir d’aquesta esquerda quotidiana comença el primer dels tres adéus.

Rodada a Roma i, per tant, rodada en italià —idioma que la directora confessa haver après “amb Duolingo”—, Tres adioses és una pel·lícula que, tot i tocar la malaltia i la mort, no deixa una sensació fosca. “Quan vaig llegir el guió i mentre la fèiem, em va semblar una pel·lícula molt centrada en la vida”, explica Francesco Carril, que interpreta un professor de filosofia que entra a la història com “una tornada a la tendresa”. “És un personatge curiós, fràgil, vulnerable. No és fàcil trobar personatges així, sense grans ombres” confessa ell mateix.

Coixet reconeix que el personatge estava escrit pensant en ell: “Malgrat ser un paper petit, el Francesco li dona una entitat que no hi era", confessa que és un d’aquells actors que fan el personatge molt millor del que un ha escrit. Carril, per la seva banda, destaca la manera de dirigir de la cineasta: “Treballar amb Isabel dona molta seguretat. Et mira amb afecte, amb confiança. Et fa sentir part del projecte. No m’havia passat mai que una directora baixés a maquillatge només per donar-me les gràcies”. Coixet, des del seu costat, agraïda, confessa, "crec que no sé dirigir actors, però els sé estimar", admeten que la seva fórmula secreta per dirigir fos tan senzilla com saber estimar bé.

La inspiració e Michela Murgia

La pel·lícula està inspirada lliurement en Tres cuencos, de l’escriptora italiana Michela Murgia, una figura clau del pensament feminista i polític contemporani a Itàlia. Coixet recorda Murgia com “una dona marxista, feminista, catòlica, amb una dialèctica impressionant”, molt estimada però també profundament odiada. “L’última vegada que va sortir a televisió, ja després de la quimioteràpia, va dir que marxava de la vida contenta, però que li sabia greu morir amb un govern feixista a Itàlia” explica Coixet.

El film també dialoga amb l’experiència vital de la pròpia directora. Coixet recorda l’ictus que va patir: “No podia parlar ni escriure, però podia llegir. I pensava: potser és el moment d’aprendre a ser jardinera". Manifestant sobre el fet que ens obsessionem molt amb el que no podem fer, mentre ella es va "centrar en el que sí que podia fer”. Una mirada que travessa tota la pel·lícula i que convida a viure amb més consciència i menys por.

Tres adioses s’estrena als cinemes el 6 de febrer. A més, el 13 de febrer, Isabel Coixet participarà en un col·loqui a l’Auditori de Cornellà, on compartirà reflexions sobre el film i sobre com ens espavilem a la vida, acompanyada d’altres veus del món cultural.