Manuel Delgado: "Els meus referents no són ni Marx ni Lenin, sinó Humphrey Bogart i John Wayne"

Barcelona

En aquest episodi hem connectat amb el catedràtic d’antropologia social i urbana Manuel Delgado, una de les veus més crítiques i irreverents del pensament contemporani, pocs mesos abans de la seva jubilació. La conversa, ha estat un recorregut intens per la seva trajectòria vital, política i intel·lectual, a través de la música que ha marcat la seva vida.

Delgado, que encara acabarà el curs universitari abans de retirar-se definitivament, no amaga el cansament amb una universitat que, segons ell, “s’ha convertit en una màquina burocràtica”. Defensa la docència com “la part més bonica” de la professió, però lamenta que la recerca i el pensament crític quedin ofegats per gestions administratives i protocols. També observa amb mirada antropològica l’entorn urbà del Raval, on imparteix classe, denunciat la pèrdua d’espais de trobada i la progressiva turistificació del barri.

A banda de la universitat, Delgado participa en l’organització del 4t Congrés Català d’Antropologia, que reuneix prop de 500 inscrits a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Un congrés que combina simposis acadèmics amb activitats obertes al públic, i que aborda qüestions tan diverses com l’antropologia dels fantasmes, els genocidis o la representació dels antropòlegs al cinema, una de les obsessions recents del convidat.

La conversa entra de ple en el terreny polític amb Which Side Are You On?, en la versió de The Weavers. Delgado s’hi declara comunista “des dels 14 anys”, no com una elecció racional, sinó com una inèrcia vital: “No trio el que penso, penso el que soc i on estic”. Per a ell, ser comunista significa una cosa tan elemental com posar-se sempre del costat dels dominats, dels qui protesten, sense necessitat de justificacions teòriques.

Aquest compromís el va portar a militar en la clandestinitat durant el franquisme, a ser detingut diverses vegades i a patir tortures. Recorda especialment el seu pas per la presó l’any 1975, en els darrers mesos del règim, en un context de por extrema i repressió. Delgado critica durament el relat tardà de la memòria democràtica i assenyala que mai no hi va haver un “judici de Nuremberg” del franquisme.

La música acompanya tots aquests records: Per Sant Joan, de Serrat, li serveix per evocar la Barcelona dels anys seixanta, una ciutat on la canalla ocupava el carrer i les fogueres eren actes espontanis de poder popular. Una realitat que, segons ell, ha desaparegut amb la regulació, els permisos i la desaparició de la infància de l’espai públic.

També hi ha espai per al cinema, una passió central en la seva vida. Delgado es reconeix en herois contradictoris com Humphrey Bogart o John Wayne a The Searchers: personatges que actuen sense saber ben bé per què, empesos per una vaga noció moral. “No faig el que faig perquè sigui comunista; després dic que soc comunista per explicar per què ho he fet”, resumeix.

El Llapis de Memòria es tanca amb Cuando canta el gallo rojo, interpretada per la coral jove Magrana. Una elecció carregada de sentit: la prova que les cançons, les lluites i les preguntes continuen, encara que canviïn les veus. Perquè, com defensa Manuel Delgado, la memòria no és nostàlgia, sinó conflicte viu.

Les cançons de Manuel Delgado:

• Which Side Are You On - The Weavers
• Which Side Are You On? REMIX - Rebel Diaz ft. Dead Prez and Rakaa Iriscience
• Per Sant Joan - Joan Manuel Serrat
• The Searchers - Sons of the Pioneers
• Me quedo contigo - Los Chunguitos
• Gallo Rojo, Gallo Negro - Cor La Magrana