Anna Gabriel: "A l'exili t'arranquen de casa i de tu, deixes de ser tu"

barcelona

Triar només vuit cançons no ha estat fàcil per a Anna Gabriel. Ho admet d’entrada al Llapis de Memòria, un programa al qual finalment accedeix després de molt de temps d’insistència. No pas per manca de ganes de parlar, sinó per la dificultat de resumir una vida sencera en una selecció musical. “Em semblava una traïció deixar-ne tantes fora”, confessa. Però acaba acceptant l’exercici i deixa que la música faci de fil conductor d’un relat vital profundament travessat per la militància, la memòria i el compromís.

Tot i haver estat diputada al Parlament menys de dos anys, Anna Gabriel continua sent una de les figures més recordades del procés independentista. Ella mateixa relativitza aquest protagonisme i l’atribueix al context excepcional d’aquella legislatura: una aritmètica parlamentària inèdita, una confrontació política intensa i una sobtada centralitat mediàtica que, reconeix, “probablement no estàvem preparades per gestionar”. Aquella exposició també va desembocar en la causa judicial que la va portar a l’exili a Suïssa, una decisió presa, explica, des d’una lògica col·lectiva i militant, amb l’objectiu de denunciar des de fora la vulneració de drets civils i polítics.

El retorn, anys després, no ha estat una tornada a l’escena mediàtica, sinó a la militància de base. Gabriel explica que avui omple el temps treballant i implicant-se activament a la CUP local de Sallent, a l’Ateneu del poble, a l’organització de la Festa Major popular de la Fumera, a la CGT i en espais de reflexió i debat. “El context ho requereix”, assegura. “Passen moltes coses molt greus i toca implicar-se”.

El seu Llapis de Memòria arrenca amb “Iala, Iala, Ramala” de Fermín Muguruza, una cançó de suport al poble palestí que la mobilitza des de fa anys. Lluny de ser una elecció circumstancial, Gabriel reivindica l’optimisme com una obligació política: “L’esperança és motor”. La música, diu, no només explica records íntims, sinó també mapes geopolítics i lluites compartides.

A partir d’aquí, el programa es converteix en un recorregut per la seva història personal. Ovidi Montllor, amb La samarreta, serveix per parlar de l’orgull de classe i d’una família humil, minera i llibertària, on la política formava part de la quotidianitat. Recorda especialment els avis i l’àvia materna, una dona “feminista per intuïció”, amb qui va conviure fins al final. La memòria familiar no és nostàlgia, sinó arrel.

Els anys de joventut apareixen marcats per Extremoduro, la lluita antifeixista de carrer i una adolescència polititzada en un context de violència ultra. Més endavant, The Cat Empire la transporta a la Fumera, la festa major popular de Sallent, mentre que Ovidi4 simbolitza l’amistat i el suport rebut durant l’exili. La música en valencià, amb La Gossa Sorda i Zoo, ocupa també un lloc central, com a homenatge a una escena que, diu, “ha ajudat a polititzar i a militar millor”.

El Llapis de Memòria d’Anna Gabriel es tanca amb una elecció clara: la Malagueña de Barxeta, en una versió compartida per Obrint Pas, Miquel Gil i Pep Gimeno “Botifarra”. Un final que resumeix bé el conjunt: país, cultura popular i camí compartit. Vuit cançons per explicar una vida que continua en moviment.

Les cançons de l'Anna Gabriel:

• Yalah Yalah, Ramallah - Fermin Muguruza
• La samarreta - Ovidi Montllor
• Still Young - The Cat Empire
• Ama, ama, ama y ensancha el alma - Extremoduro
• Cançó de fer camí - Ovidi4
• Esbarzers- La Gossa Sorda, Remix ZOO
• Malaguenya de Barxeta - Obrint Pas, Miquel Gil, Botifarra