"Convido a mirar la derrota sense vergonya"

Barcelona

Perdre, fallar, fracasar o derrota "són paraules que no ens ensenyen des de petits i que són allà," diferencia la psicòloga esportiva Lorena Cos. Afegeix que no són sinònimes, sinó que es diferencien "sobretot per la interpretació que donem a cadascuna d'elles i la magnitud: de vegades les barregem i les posem al mateix sac."

Lorena Cos és psicòloga esportiva des de fa gairebé 15 anys. Miquel Olmo, pare del jugador del Barça Dani Olmo, va confiar en ella quan era entrenador del CE Sabadell a Segona Divisió. Després d'aquella experiència, Cos ha seguit treballant com a psicòloga amb una àmplia cartera de pacients que competeixen al màxim nivell de les seves disciplines. Amb més de dues dècades d'experiència, s'estrena com a autora amb una voluntat gairebé contracultural amb el llibre "Perder también es de campeones", amb el que pretén canviar la mirada respecte a conceptes com la derrota, l'error o el fracàs. Passar de considerar-los enemics a percebre'ls com a aliats.

El també psicòleg Pep Marí i el mateix Miquel Olmo l'apadrien amb dos pròlegs, i fins i tot Dani Olmo dedica al llibre una nota introductòria. Podeu recuperar la conversa en vídeo al minut (1:47:22) del directe:

La psicòloga defineix i diferencia l'error i el fracàs amb què "el fracàs no deixa de ser una interpretació que fem del que hem viscut, quan l'error és quelcom observable i objectiu perquè no hem arribat a una mesura concreta que havíem d'assolir, el fracàs té una part més interpretacional per cadascun de nosaltres". La prova és que "porto 13 anys acompanyant professionals que rendeixen sota pressió i he vist l'angoixa que els provoca qualsevol d'aquests conceptes quan s'instal·la en ell."

L'origen d'aquest relat instal·lat i inherent en el noster imaginari és que ".a idea que ens venen és que vivim envoltats d'històries d'èxit, i poques d'elles expliquen que al darrere hi ha fracàs, derrota, soledat, incertesa, malestar... i volia trencar una mica la mirada i desafiar i canviar la narrativa que hi ha al voltant del fracàs." Per això ha escrit un llibre que "està basat en històries d'esportistes, però diria que és un llenguatge universal que ens afecta a tots i que pot tenir cobertura per qualsevol persona" i per tant pot transgredir més enllà del món de l'esport.

La intenció principal de Cos és que "convido a mirar la derrota sense vergonya, a sostenir-la. Moltes vegades ens han ensenyat des de petits a evitar el que fa mal, no parlar-ne, posar-hi nom... a més de calma i espai, també hem d'aconseguir posar paraules a allò que ens han ensenyat a callar, allò dolent que ens han dit que s'ha d'amagar i no compartir." Desenvolupa que "ja des de petits, quan ens fem mal, el primer que ens diuen és 'no passa res, no ploris, de seguida se't passarà'. I sí que passa: fa mal. I des de petits no ensenyem a expressar el dolor, sino a amagar-lo i passar pàgina ràpid. Això passa a l'esport, a la vida, a l'empresa, a la família...: quan alguna cosa no ens agrada passem pàgina ràpid a veure si això vol dir que ja no ho estem sentint, i no és així. S'encapsula, s'enquista i tard o d'hora apareix amb una altra forma, amb una altra edat o amb un altre nom si no ho processem o no ho gestionem."

'Què diran' o 'Què ens diem'

Es pot dir que, d'alguna manera, vivim condicionats per la mirada aliena fins al punt que acaba condicionant la nostra pròpia visió interna de nosaltres mateixos: "Ens eduquen i ens construim més per agradar a l'entorn que per sentir-nos en el nostre propi procés. I també ens sentim validats en base al resultat i no en base a l'esforç que hi ha darrere perquè només ens expliquen les que arriben i les que es veuen, no les que s'han quedat pel camí o les que han arribat més tard o d'una altra manera. Les històries s'han d'explicar amb tots els matisos, amb grisos i clars. Tinc clar que perdre, en algun moment, perdem tots."

Per això insisteix que "hem de canviar la mirada que tenim de la derrota i aconseguir que sigui una mica més amable. Això no vol dir més dolça, no s'ha de romantitzar perquè fa mal i el que fa mal també s'ha de sentir i donar-li espai, però sí que puguem treure'n una lectura més constructiva i no tan destructiva com la que tenim fins ara."

I és que canviar la relació amb aquests conceptes negatius no s'ha de confondre amb ser condescendent amb un mateix, deixar d'exigir-se el màxim o viure en una bombolla protectora buscant només sentiments agradables i reconfortants. Al llibre la psicòloga subratlla que "parlo d'incomoditat, de vulnerabilitat, d'humiltat... Un dels regals que ens fa l'humiltat és lluitar és l'oportunitat de lluitar contra la perfecció que ens imposa la nostra cultura i la societat, que sembla que si no està perfecte ja no té tant de mèrit."

I és que massa vegades refiem els nostres judicis a un resultat final que no sempre depèn d'un mateix: "La lectura que hauríem tret o el color d'aquella imatge no hauria tingut el mateix impacte. I no hauria de ser així, perquè al final hi ha el mèrit, l'esforç... ens centrem massa en el resultat final i li donem molt poca atenció al procés. I també parlo molt de que només celebrem qualsevol objectiu màxim a llarg termini i no celebrem el dia a dia, avançar en tasques que se'ns fan complicades..."

Fugir de l'ideal

Per això Lorena Cos insisteix a tocar de peus de terra i fugir de relats idealitzats: "Tenim un ideal, i l'ideal no existeix... i mira que m'encanta Disney i el món de fantasia, i és positiu tenir aquesta connexió puntualment però amb els peus a la terra. Francisco Castaño, educador, diu que 'Preparem els nens per Walt Disney i realment és The Walking Dead'. Ens preparem per la comoditat, el comfort, els somnis, la fantasia, l'ideal... i després el que hi ha és duresa, esforç, buscar-se la vida i, sobretot, incomoditat. I la incomoditat ens ensenya."

També incideix a no confondre exigir el màxim d'un mateix amb tenir un discurs que sigui excessivament dur: "Hi ha vegades que tenim la creença de que si no tenim un discurs dur amb nosaltres mateixos és que no estem sent exigents i no donarem el nivell que necessitem. És un procés que si es porta fent tota la vida, de vegades ni en som conscients de com ens parlem. Una de les parts que més m'agrada de treballar l'autodiàleg i el discurs intern és la part de prendre consciència, d'observar i detectar què ens diem quan alguna cosa surt bé, quan no surt com s'esperava, quan et fan una crítica, quan et dónen un reforç... tot això és un descobriment perquè ho fem amb el pilot automàtic: naturalitzem i automatitzem durant tota la vida com ens parlem, i no som capaços de veure que canviant aquest discurs podem obtenir respostes diferents. També hi volia dedicar atenció perquè veig molt dolor arrel de les paraules que fem servir, que determinen l'impacte emocional que tindran en nosaltres i la resposta que hi donarem. Si ens estem alertant, ens cohibirem i reprimirem. Si ens impulsem i ens animem i ens donem frescor, ho tornarem a intentar o tindrem més possibilitats de tornar-hi. I això són les paraules, que de vegades no surten cap a fora sinó que es queden a dins. Però poder posar el focus en com ens parlem..."

Ni queixes, ni excuses

Una de les frases de capçalera de Lorena Cos és "la queja aleja". L'explica perquè "com més ens queixem, més perdem el focus central. I al dia a dia, el que més veig en persones que busquen un objectiu i ens demanen ajuda perquè els ajudem a desenvolupar-se és que constantment els veig envoltats de queixes sense fi. Com més et projectes per anar a un punt i més et queixes de tot el que trobes pel camí, l'energia es va dispersant i el teu focus d'atenció i concentració i l'essència que ha d'estar centrada en què pots fer tu per arribar fins allà el que està fent és tirar pilotes fora: mirar tot el que no controlo per donar-li la responsabilitat que no estic volent assumir. La queixa no deixa de ser posar el focus en altres per no agafar la responsabilitat."

I és que l'errada o la derrota s'han d'arribar a naturalitzar de tal manera com a part del procés que fins i tot suggereix incloure-la als processos de visualització: "S'han de visualitzar els obstacles i també la derrota, perquè et dóna la tranquilitat que si arriba tindràs més possibilitats de sostenir-la. Si fas una visualització del pla ideal tens més opcions de perdre que de guanyar, perquè quants cops un partit és ideal com te l'has imaginat? No, perquè hi ha molts factors que no controlen. Per això m'agrada treballar des de la incomoditat, visualitzar aspectes que el cervell a priori no vol imaginar. Però quan baixem el nivell d'ansietat davant d'aquesta imatge que intentes evitar a qualsevol preu, el teu cos tindrà una mirada molt més constructiva i ferma de cara a la gestió si aquesta situació arriba."