Fernando Trullols: "Em continua colpint pensar que van estar dotze hores sota aquell temporal"

Barcelona

Fa 25 anys, la nit del 30 de desembre del 2000, al Balandrau es va viure un episodi de torb sense precedents. Una tempesta sobtada que va deixar deu morts, i que es convertiria en la tragèdia més gran viscuda a les muntanyes catalanes. Després del documental que va adaptar el llibre de Jordi Cruz, Tres nits de torb i un Cap d'Any, s'estrena la pel·lícula. Fernando Trullols dirigeix Balandrau, vent salvatge amb Bruna Cusí, Álvaro Cervantes, Marc Martínez, Anna Moliner i Edu Lloveras entre el repartiment.

El torb

"No hi ha hagut un torb com aquest a la història", diu el director. En qüestió de segons, les temperatures van caure a quaranta graus sota zero, i les ràfegues de vent aixecaven la neu com projectils. "Com un mur de neu de sis metres. La gent no es veia les seves botes, no es veia la mà si l'estenia i tampoc se sentien. Era un soroll tan atordidor... hem intentat cercar com era la veu d'aquest monstre que va fer que la gent es desorientés. Mira que he estat anys preparant la pel·lícula, i cada cop que la veig em continua colpint pensar en què van estar dotze hores sota aquell temporal". Una de les protagonistes és Bruna Cusí, que interpreta la Mònica, la parella de l'únic supervivent, Josep Maria Vilà. "No tenia ni idea de com rodaríem, em semblava un repte molt interessant. Sobretot per la part emocional que em va transmetre en Fernando (Trullols); que això era un homenatge per a totes les persones que ho van viure i que, d'alguna manera, era fer un cant a la vida explicant que el dia a dia és extraordinari. Ha sigut un dels rodatges més màgics que he viscut mai".

Saber viure

La proximitat amb Vilà i els familiars de les víctimes ha sigut clau a l'hora de representar la quotidianitat dels excursionistes abans de la tempesta. "Ens han acompanyat responent preguntes molt íntimes que ningú els havia fet mai. En el cas d'en Josep Maria, des de com es miraven amb la Mònica, si es feien petons, com es van conèixer... tot això ens servia per a trobar uns lligams forts per a la interpretació", explica Cusí. "La pel·lícula va de gent que va venir a encendre el llum, com ens deia en Josep Maria. Deia que allà va morir tothom que sabia viure, menys ell. El seu motor és que se'ls recordi", afegeix Trullols.

El rodatge

Una de les escenes més bèsties va ser la del torb, rodada en un polígon de Caldes de Montbui. "Com que hi havia tant soroll, havíem de fer servir una alarma d'incendis per tallar les preses i que la gent s'aturés. Ha estat un dels rodatges més difícils de la meva vida. Un dels manaments era fer entendre la magnitud del que va passar. Els he agraït molt a la Bruna i la resta de companys per tot l'esforç que han fet. Ara em posaré a plorar, però quin privilegi veure gent que celebra l'ofici i es posa al servei d'aquesta manera en una pel·lícula tan exigent a nivell físic i emocional". Tant actors com el director mateix van acabar sense veu i amb tot l'equip aplaudint després de gravar algunes de les seqüències. "Fèiem preses llargues de dos o tres minuts, però teníem la seguretat que els ventiladors s'apagaven i ens podíem treure el material dels ulls, de la boca. Aquella gent va estar dotze hores així. Aquesta és la nostra manera d'honrar-los a tots ells".

La mirada

Trullols s'estrena com a director després d'haver treballat al costat de Berlanga, Ventura Pons, Sílvia Munt, Bayona i Cesc Gay, entre tants altres. "Em van oferir moltes coses, però no em ressonaven. El Balandrau m'ha trobat. Ara entenc molt més la pel·lícula: soc pare, soc fill, soc amic, vaig perdre dos germans quan era petit. Em sento en pau havent-me posat a explicar aquesta història. Ha estat una pressió que agraeixo". La primera dedicatòria que apareix als crèdits és pels bombers, a qui pertany la història, i més endavant hi afegeix: als meus pares i als doctors per salvar-me la mirada. "Quan era petit tenia cataràtes infantils, estava en risc de ser un nen cec. Hi havia poques esperances, i la meva mare no es va conformar. Va lluitar perquè hi pogués veure. Un cop operat, havia d'educar l'ull, i ho vaig fer veient pel·lícules. Em van portar al cine cada dia durant una bona temporada per aprendre a veure-hi. Per això estimo tant el que faig".