Sergi Casamitjana, director de l'ESCAC: "Qui no treballa en cinema és perquè no vol, feina hi ha per avorrir"

Barcelona

J.A. Bayona i Mar Coll, Dani de la Orden i Elena Trapé, Javier Ruiz Caldera i Belén Funes han passat per la Masia del cinema català. Els directors més reconeguts del país -i, en el cas de Bayona, amb un peu a Hollywood- s'han graduat a l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). “És evident que l'ESCAC ha canviat la indústria del cinema espanyola”, diu el seu responsable Sergi Casamitjana, hores abans de la gala dels Premis Goya a Barcelona amb catorze nominats formats a les aules i platós de l’escola ubicada a Terrassa. Un centre que no només forma realitzadors, també guionistes, productors, directors d’art, dissenyadors de so i, fins i tot, constructors de sets de rodatge.

L’accés

L'ESCAC va començar en una “miniaula” de l'Escola Pia de Sarrià fa més de trenta anys, i ara ocupa un campus que aplega dos antics complexos industrials de Terrassa, l'antiga fàbrica de Pastas Gallo i el Vapor. Des del pati d’entrada de Pastas Gallo, un espai de treball obert amb taules i cafeteria, “aquest és el meu despatx”, Casamitjana parla de com l’ESCAC ha “democratitzat” el cinema: “Abans era una cosa que feia una petita aristocràcia, i amb les escoles s'ha popularitzat. Qualsevol persona pot dedicar-s'hi”. Amb un matís: qualsevol persona que pugui pagar un grau que costa uns 15.000 euros anuals. Per Casamitjana no és car si es compara amb altres escoles del mateix nivell dels Estats Units o Anglaterra on les matrícules es quadrupliquen. “Tenim jocs d’òptiques que poden costar 50.000 euros. Pocs estudis a Espanya tenen una col•lecció com aquesta. No hi ha res a la indústria que no tinguem aquí. Tècnicament, els nostres alumnes surten preparats. Una altra cosa és que tinguin la sensibilitat”.

Beques

Només un 15% dels alumnes estan becats: “És la meva guerra. Pensa que dirigeixo una escola de la qual no hagués pogut ser estudiant. Hauria d'existir una manera que els ciutadans poguessin accedir a l'escola, que és un projecte singular i únic, com l'ESCAC només n'hi ha una”. Aquesta manera implicaria crear un gran fons de beques públic. Mentrestant, el centre està fent esforços per atraure estudiants estrangers: dos de cada deu del grau de cinema i més de la meitat dels de màsters ja ho són. En total, hi han passat persones de 75 nacionalitats diferents.

Molta competència

Un d’aquests pocs becats és en Nat Ruiz que cursa primer de grau: "És una universitat on hi ha molta competència, sobretot pels que volem fer direcció. Les especialitats tenen unes places bastant reduïdes, direcció és molt desitjada i és difícil entrar-hi". Sobre el futur, reflexiona: “Tot i que surtis preparat per ser director després de la carrera, no crec que tinguis una visió ampla del món ni una veu artística pròpia. Es necessita molt més que una carrera, es necessita una vida per ser director".

Futur

Sergi Casamitjana diu que la gran majoria dels estudiants es guanyen la vida fent cinema quan acaben, “i se la guanyen prou bé. Amb l'entrada de les plataformes fa uns anys, el mercat s'ha multiplicat per deu, i ara hi ha més feina de la que podem fer. Qui no treballa en cinema és perquè no vol, feina hi ha per avorrir, sobretot si estàs tecnificat”. Preguntat sobre els canvis tecnològics que podrien amenaçar algunes feines del sector, el director diu: “Al final el cinema és artesania, sí que hi ha tecnologia, però sobretot és artesania. Tot això de la IA ens fa por zero, acabarà fent coses, però no farà perdre la feina”.