“Fa 47 anys que esperem aquest moment”: la mirada iraniana a Catalunya sobre la caiguda de Jamenei
Said Ashtari, que va anar diumenge a la concentració de ciutadans d’origen iranià al centre de Barcelona, celebra el final del règim de “matances i tortures”
“Hace 47 años que esperamos este momento”: la mirada iraní en Cataluña sobre la caída de Jamenei
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Barcelona
Tant a Catalunya com a l’Iran, la població iraniana està dividida entre l’eufòria per la caiguda d’Alí Jamenei i el dol amb indignació per l’atac dels Estats Units, com ja va passar amb la intervenció a Veneçuela. Però per a Said Ashtari, iranià que fa més de 40 anys que viu a Catalunya, el que preval és que ha caigut el líder suprem del règim dels aiatol·làs: un moment “que esperàvem des de feia 47 anys”, explica al programa Aquí Catalunya, de la SER. Per això va sortir a celebrar-ho aquest cap de setmana a la manifestació al centre de Barcelona. Una etapa de “matances i tortures”, recalca.
A Said Ashtari li importa poc que hagi estat “una guerra sense debat i sense suport de l’opinió pública nord-americana”, segons la defineix Moussa Bourkeba, investigador del CIDOB, i un atac “unilateral, per sorpresa i en ple procés de negociació nuclear”, en paraules de Mikel Ayestaran, excorresponsal a l’Orient Mitjà. Per a Said és, sens dubte, una alliberació.
Els analistes Bourkeba i Ayestaran coincideixen en el paper detonant que ha tingut Israel en aquest conflicte. Però que sigui Israel “qui té un veritable interès en aquesta guerra”, com indica Bourkeba, i que “Donald Trump no té un pla”, com apunta Ayestaran, són un mal menor per a Said, com per als milers d’iranians que celebren la mort de l’aiatol·là Jamenei. Tot i que l’onada es nota a tota la regió. I no només per la pujada del preu del petroli.
I és que “el problema no és tant la producció de petroli de l’Iran, sinó l’estret entre l’Iran i Oman —el d’Ormuz—, que és el punt d’accés al golf Pèrsic”, explica Jordi Fàbrega, cap d’economia de la SER. “El punt de sortida del petroli de l’Aràbia Saudita, dels Emirats Àrabs, de l’Iraq i de Kuwait”, afegeix. I aquests països sí que representen un 30% de la producció mundial de cru. “De moment, hi ha molts vaixells que estan ancorats o que han fet mitja volta, perquè les navilieres els han ordenat no entrar-hi”, detalla.
Said Ashtari només hi veu el final de la repressió —recorda els milers de morts en l’última onada el mes de gener passat—. “El poble vol cantar i ballar”, sentencia.
