Estudiar i jugar a bàsquet als Estats Units: l’evolució d’un camí cada cop més habitual

Barcelona

Cada any més de 300 jugadores de bàsquet de l'estat espanyol fan les maletes per anar als Estats Units a jugar a les lligues universitàries. Un cop allà, sovint han de compaginar la competició i els estudis, amb el somni de convertir-se en jugadores professionals.

L'any 1985, la Nina Pont va fer història en convertir-se en la primera esportista catalana en jugar a la lliga universitària dels Estats Units. Va estar dues temporades a la Universitat Old Dominion i va obrir el camí a moltes altres jugadores que anys després han seguit les seves passes. Una d'elles és la Martina Boba, que amb 21 anys viu el seu tercer curs com a jugadora de l'equip de la Bryant University, a prop de Boston, competint a Divisió 1, la lliga universitària més alta.

Com ha canviat la situació en 40 anys?

Fa 40 anys, la Nina Pont, amb només 18 anys, va marxar als Estats Units per jugar a les lligues universitàries. “En aquella època tot era diferent, no hi havia tecnologia”, explica. Mentre disputava el Campionat d’Europa júnior, les campiones de la primera divisió americana es van posar en contacte amb ella a través d’un telegrama enviat a la Federació Espanyola de bàsquet. “Quan me'n vaig assabentar pensava que era una broma. M’ho vaig haver de pensar, perquè venia d’una família molt humil”. Tot i els dubtes, es va atrevir a fer un pas que avui dia moltes jugadores fan cada any, però que en aquell moment va suposar un “boom mediàtic i tota una aventura”

Anys després, la Martina Boba ha seguit un camí similar. Amb 18 anys va deixar de jugar al Mataró per fitxar per una universitat nord-americana. Amb el temps, però, el procés ha canviat molt. “Avui en dia hi ha moltes agències, és tot molt més fàcil i habitual”, explica. En el seu cas, una agència hi va contactar mentre jugava a Catalunya: “Envien un vídeo teu de highlights a diferents entrenadors americans i després tu decideixes quan contacten amb tu”.

La Nina Pont, en canvi, ho va viure d’una manera molt diferent: “Ara és un negoci, tot ha canviat molt”, afirma, i afegeix que “en la meva època no cobràvem”. Actualment, la Martina assegura que rep una beca que cobreix la residència, els estudis i també una ajuda econòmica mensual. En el cas de la Nina, li van concedir una beca de la Federació Espanyola que mai va arribar, fet que la va portar a renunciar a tornar a jugar amb la selecció. “No van complir amb el que em van prometre i no es pot jugar amb una família”.

Jornades intensives

Pel que fa a compaginar estudis i esport d’alt nivell, la Martina explica com és el seu dia a dia: “Et despertes, entrenament de dues hores, després gimnàs, classes, fisioteràpia i al vespre estudiar i descansar”. La Nina, amb ironia, considera que la Martina té més temps lliure del que tenia ella.

Un altre aspecte que comparteixen és la disciplina i els valors amb què treballen aquestes universitats, amb un model exigent, estructurat i basat en la constància. També coincideixen en la importància de “superar la barrera de l’idioma” i “emportar-se amistats”. “És molt difícil viure tan lluny de casa”, confessa la Nina, tot i que reconeix que “després tornes i vas un pas més endavant que molta gent”.

Projectes de futur

Ara, a la Martina li queda un últim any i haurà de decidir el seu futur: “M’agradaria trobar feina aquí, però també tinc l’opció de tornar i continuar jugant a bàsquet”. Per la seva banda, la Nina és presidenta i cara visible del Manresa Club Bàsquet, un club exclusivament femení nascut l'any 2021, que busca portar el bàsquet femení de nou a la màxima categoria estatal. Tot i admetre que “trobar patrocinadors i suport institucional és un dels problemes”, assegura que treballa dia a dia per assolir els objectius del club.