La tempesta perfecta que viu Catalunya: una baixa fecunditat i molt poca població fèrtil

Barcelona

Catalunya viu una situació demogràfica delicada marcada per una combinació de factors que apunten a un futur complex: una fecunditat molt baixa i una reducció progressiva de la població en edat de tenir fills. Amb una taxa d’1,09 fills per dona -segons dades de l’Idescat-, el país es troba lluny del llindar de reemplaçament generacional (2,1), una realitat que també es dona a Espanya però amb una intensitat especialment accentuada en territoris més urbanitzats com el català.

Aquesta situació planteja interrogants de fons, com ara qui sostindrà el sistema de pensions en un context d’envelliment accelerat. Segons Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics, el repte és múltiple: “El primer repte és adaptar-se als nous volums de població. En els últims 30 anys hem crescut en dos milions de persones i està previst que continuï augmentant”.

Però el creixement no és l’única qüestió. “No només creix el volum, també som una població més envellida”, adverteix. Això implica que cada cop hi ha més persones majors de 60 anys, amb necessitats creixents de cura i atenció, mentre es redueixen les xarxes socials i familiars que tradicionalment sostenien aquestes cures. A tot plegat s’hi suma un tercer factor clau: l’impacte de la immigració. “Cal integrar i cohesionar una població cada cop més diversa”, explica Esteve.

Actualment, Catalunya supera els vuit milions d’habitants, però aquest creixement no es tradueix en més naixements. De fet, el nombre de criatures depèn també del volum de dones en edat fèrtil, que s’ha reduït en els darrers anys. “Ara vivim una tempesta perfecta: baixa fecunditat amb molt poca població fèrtil”, resumeix Esteve. Aquest descens ha estat parcialment compensat per la immigració: prop del 40% dels naixements són de mares estrangeres. Sense aquesta aportació, la caiguda hauria estat encara més pronunciada.

Una bretxa entre desig i realitat

Tot i les xifres, la baixa natalitat no respon tant a una manca de voluntat com a dificultats estructurals. El periodista expert en dades Roger Tugas destaca que “molts joves continuen dient que voldrien tenir dos fills de mitjana”. El problema és que aquesta aspiració no es materialitza: Catalunya i Espanya són dels països amb més diferència entre els fills desitjats i els que finalment es tenen.

En aquesta línia, Esteve concreta la magnitud del fenomen: “Amb prou feines hi ha un 10% d’homes i dones que diuen que no volen ser pares, però acaben sent el 30% els que no tenen descendència”. Aquesta bretxa, assegura, es concentra en una etapa vital molt concreta: “Ens ho juguem tot entre els 28 i els 32 anys”, un període en què caldria tenir estabilitat laboral, econòmica i de parella. “Anem malament en les tres coses”, sentencia.

Retard en la maternitat i precarietat

Un dels factors clau és el retard en l’edat de tenir fills. A Catalunya, la mitjana del primer fill supera els 30 anys, molt per sobre de la mitjana europea, situada al voltant dels 26. Aquest retard redueix les possibilitats de tenir més d’un fill i està estretament vinculat a la precarietat laboral i les dificultats d’accés a l’habitatge. Segons Tugas, diversos estudis de l’OCDE apunten que “la precarietat laboral i l’accés a l’habitatge compliquen que els joves tinguin fills abans dels 30”. També influeix el fet que la consolidació de parelles estables s’endarrereix. En països com Suècia, on això passa abans, la natalitat juvenil és més elevada.

Un fenomen global

La davallada de la fecunditat no és exclusiva de Catalunya. “Ho estem veient a nivell internacional”, explica Tugas. La majoria de països desenvolupats es troben per sota del nivell de reemplaçament, i alguns, com Corea del Sud, presenten taxes extremadament baixes, per sota de 0,8 fills per dona.

Històricament, Catalunya havia viscut períodes de gran natalitat, com el baby boom dels anys 70. “Els anys 1975 i 1976 van ser els de més naixements”, recorda Esteve. Aquelles generacions, a diferència de les d’inicis del segle XX, han arribat massivament a l’edat adulta gràcies a la millora de les condicions de vida. L’últim repunt destacat es va produir el 2007, just abans de la crisi econòmica, coincidint amb el moment en què els baby boomers tenien fills.

Es poden revertir les tendències?

Les polítiques públiques poden ajudar, però amb límits, alerta Tugas. “Per molt que facin els governs, hi haurà canvis estructurals”, adverteix. Tot i això, la recerca indica que funcionen millor les mesures que redueixen el cost de tenir fills, com les escoles bressol accessibles, la conciliació laboral o les baixes parentals remunerades. El cas dels països nòrdics és paradigmàtic. Malgrat haver estat referents en polítiques familiars (com els gairebé 500 dies de baixa a Suècia), també han vist caure la natalitat en l’última dècada. Entre les causes, s’hi apunten factors culturals i canvis en els valors, amb un pes creixent de la carrera professional i noves dificultats materials.

Un debat amb dimensió política

El debat demogràfic també té una dimensió política. Davant discursos que alerten de la saturació del territori, Esteve és clar: “La demografia sempre ha estat utilitzada políticament”. Recorda que la densitat varia molt dins del territori (amb zones com l’Hospitalet de Llobregat entre les més densament poblades d’Europa), però rebutja simplificacions: “Dir si som molts o pocs no ho dirà cap acadèmic”.

En aquest context, Catalunya afronta un futur marcat per l’envelliment, la diversitat i la necessitat de repensar les polítiques socials i econòmiques. La baixa natalitat no és només una qüestió de números, sinó el reflex d’un model de vida que dificulta, cada cop més, fer realitat el desig de formar una família.