Maica García i Judith Forca: "Ser mare és la millor medalla que he guanyat mai"

Barcelona

La Maica García i la Judith Forca han passat de tocar la glòria amb l'or aconseguit en els Jocs Olímpics de París 2024, a afrontar un dels reptes més exigents de la vida: combinar l'esport d'elit amb la maternitat. Al 'Què t'hi Jugues!' hem entrevistat a les dues waterpolistes perquè ens expliquin com s'ho combinen i com va ser el retorn a l'esport.

"Gaudint molt d'aquesta etapa, però anem corrents a tots llocs", és el que ens comenta García que ja fa uns mesos que entrena amb l'equip: "Encara no estic jugant amb l'equip, en queda poc, aviat podré estar amb elles i amb moltes ganes de tornar i de competir". En el cas de Forca, va ser mare al maig, a l'agost ja estava entrenant amb els físios i el novembre va tornar a competir: "Ja tenia moltes ganes de tirar-me a l'aigua de començar a poc a poc i a l'agost ja estava entrenant, ara estic jugant amb l'equip".

Forca, després de la cesària, ens ha explicat que "tot el to muscular de l'abdominal estava dèbil" i va haver de "començar des de zero", tot i que ens ha reconegut que amb l'ajuda que ha tingut "em vaig trobar més bé del que em pensava". En canvi, Garcia encara està en procés i posa l'èmfasi en un altre focus: "En el meu cas va ser un part natural i ara el fet de tornar a començar és més hormonal i fins que no estigui ben regulades és bastant perillós pel tema de cor, i les tiroides, que és important, que jo no sabia gaire, i fins que m'ha passat, ho estic vivint".

Més enllà del físic, el gran repte és invisible: el descans. Les nits interrompudes i la falta de son es converteixen en el rival més constant. “Dormir dues hores seguides és un miracle”, resumeix Forca afegint que "l’endemà cal entrenar i rendir". La combinació és especialment dura entre dobles sessions i horaris nocturns: "Comencem a entrenar a les vuit de la nit i acabem a les deu i és quan la Clara ja se'n va a dormir". Mentre que la lactància afegeix encara més exigència en el cas de García: "El tema de la lactància és més cansat, i a més demanda, a la nit s'aixeca molts cops i mana molt. D'aquí a poc temps li retiro el pit i això em donarà més llibertat i de cara al cos torni al seu lloc és més positiu", afegint que només va als matins.

En l'àmbit mental, el canvi és profund. "Abans la prioritat era el waterpolo, ara és la meva filla", reconeix García. Forca també admet la dificultat del retorn: "Tens moltes ganes de tornar, però estàs cansada, no dorms… no és fàcil". Tot i això, la competitivitat continua intacta. "Ho passava pitjor fora que dins de l’aigua", confessa García sobre els mesos veient els partits des de la grada.

Més enllà de l’experiència personal, també han estat protagonistes de canvis importants en l’esport. Amb el suport d'Ona Carbonell, han ajudat a impulsar drets i adaptar normatives. "Ens ha posat al dia de tots els drets que tenim", expliquen. També han hagut de conviure amb comentaris externs, però ho tenen clar: "Ens entra per una orella i ens surt per l’altra".

Malgrat tot, el missatge final és contundent i ple de convicció. "Ser mare és el millor que he fet a la meva vida", diu Forca. García ho reforça: "És la millor medalla que he guanyat mai". I per a les esportistes que dubten, ho tenen clar: "Que no tinguin por" i "que siguin mares quan vulguin". Perquè, tot i la duresa del camí, coincideixen en una idea: "Val moltíssim la pena".