Marc Rodríguez: "Mai vaig pensar que tenia gràcia per fer d'actor"

Barcelona

Marc Rodríguez celebra 30 anys sobre els escenaris i ho fa amb una barreja de sorpresa, vertigen i gratitud. Ho recorda al “Llapis de memòria” amb Jordi Manau, on explica que el 1997 va debutar al Grec amb València, de Paco Zarzoso, dirigint Rafael Durán. Des de llavors, més de quaranta espectacles i una trajectòria que ell mateix defineix com a “privilegiada”. Malgrat l’experiència acumulada, Rodríguez continua sentint-se “un absolute beginner”, com la cançó de Bowie que l’emociona: “Tinc més eines, però la mirada és la mateixa”.

Durant l’entrevista, l’actor reconeix que l’ofici li ha donat plenitud, però també moments d’autoexigència extrema i de dubtes profunds. Recorda nits de funció en què l’estat emocional personal s’entrecreuava amb l’ofici: “A vegades el cap et diu ‘la cagaràs’, i la boca va sola. És dur entrar a escena quan estàs en un mal moment”. Però també assegura que aquests episodis l’han fet créixer i entendre’s millor.

De físic frustrat a actor vocacional

Rodríguez no sempre va tenir clar que volia ser actor. De fet, va començar Física a la universitat, però un any gris, lligat a l’horari de tardes i a assignatures que no entenia, el va portar a abandonar i dedicar-se a altres coses abans de provar un curs de teatre a Nancy Tuñón. Recorda perfectament la sensació del primer exercici: “Vaig entrar amb un focus al parquet i se’m va alterar tot. Allò sí que em venia de gust”. No va entrar a l’Institut del Teatre a la primera —el seu monòleg va durar 25 segons— però a la segona, més tranquil, va aconseguir-ho.

D’aquells anys en guarda el vincle amb amics i col·legues que avui formen la seva família escènica: Ramon Janer, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Júlio Manrique, Joan Carreras... “Sempre treballo amb amics”, diu. I confessa que, en general, el teatre català és un espai on la bona convivència acaba expel·lint qui destorba: “Si la lies, la gent no vol treballar amb tu”.

L’èxit de La presència i l’arribada de La promesa

Actualment, Rodríguez triomfa al Teatre Borràs amb La presència, una comèdia amb tocs de gènere escrita per Carmen Marfà i Yago Alonso, dirigida per Pau Roca i coprotagonitzada per Sandra Monclús. L’obra, que combina humor, misteri i algun ensurt paranormal, omple diàriament i ja ha esdevingut un fenomen. “Quan portes dos mesos omplint cada dia, és que alguna cosa passa. Funciona”, diu l’actor. Atorga molt de mèrit al disseny de llums i so —“una feinada dels dos Guillems”— que ajuda a crear un clima molt potent.

Quan acabi La presència, Rodríguez no marxarà del Borràs: al cap de quinze dies hi estrenarà La promesa, amb Carol Rovira, Marc Martínez, Edu Buch i Eduard Lloveras, dirigits per Manrique. El seu personatge, el Pito, s’haurà d’enfrontar a una promesa juvenil; un exercici que l’actor admet que no li és propi: “Jo vaig aprendre molt aviat a no prometre res”.

Concerts, infància i el nen que encara hi és

En el repàs del seu “llapis de memòria”, la música apareix com un fil constant. Waterboys, Manos Chao, Bowie, Van Morrison, Parcels, The Smiths… “La música és un subidón”, diu. Recorda el primer concert —Marillion amb la seva germana—, les giras de U2 i l’impacte del Achtung Baby, i confessa que alguns artistes, com Morrissey, li han donat nits memorables… i altres no tant.

També parla de la seva infància a la Sagrada Família, del cinema dels dissabtes i del futbol sala d’equip dolentíssim. Del nen entusiasmat que encara porta dins i que s’excita amb ximpleries. “El nen mai mor”, diu somrient.

Sense xarxes, per convicció i protecció

Rodríguez no té xarxes socials, i ho explica sense embuts: “Tinc caràcter addictiu. Allò està dissenyat per gent com jo”. Afegeix que la decisió va començar per prudència i ha acabat sent una convicció: “Quan veig algú enganxat al mòbil, penso: jo no hi cauré”.

Una carrera llarga, una mirada neta

Amb 50 anys, Marc Rodríguez se sent en un bon moment: més segur, més tranquil, menys autoexigent i més capaç de gaudir de cada funció. “Ara disfruto més. Renuncio a conflictes i a exigències absurdes”, diu. Encara no sap si dirigirà algun dia, però té la intuïció que hi arribarà: “Ganes n’hi ha, però he de pencar més”.

De moment, celebra tres dècades de carrera mantenint viu el seu entusiasme d’“absolut beginner” i reivindicant el teatre com l’espai on se sent, literalment, a casa.

Les cançons de Marc Rodríguez:

• The Whole of the Moon, The Waterboys
• Clandestino, Manu Chao
• Absolute Begginers, David Bowie
• Bow Down, Housemartins
• Bonny, Prefab Sprout
• There is a Light that never gous out, Morrissey
• Tieduprightnow, Parcels