Carme Nieto: "El primer partit de la meva vida el vaig jugar el dia de Nadal davant de 60.000 persones"

Barcelona

Carme Nieto, una de les pioneres del futur femení blaugrana, recorda amb un somriure la primera vegada que va veure entrenar les futbolistes actuals: “Veus com juguen i penses: què bé que ho fan, quin nivell”. No s’imagina tornant a competir, però encara freqüenta cada divendres els entrenaments de les veteranes de l’Agrupació de Jugadors, on fa de delegada institucional i continua vinculada al club que estima.

Nieto no s’identifica amb cap futbolista actual: “No he tingut el recorregut d'elles. Nosaltres no teníem formació, fèiem el que podíem amb el que sabíem”. Malgrat l’admiració pel nivell actual, assegura que el que més valora és “el conjunt, el joc de memòria i la precisió”.

Carme va créixer en una llar amant del futbol. Acompanyava el seu germà als partits i jugaven improvisadament pel carrer, esquivant el tramvia quan apareixia fent cling cling. A l'escola no existia l’esport femení, però ella trobava la manera d’imaginar-se jugadora. Ningú es va sorprendre quan un dia va anunciar a casa: “Em penso apuntar a futbol”.

Els primers ídols? Jugadors com Gallego, Torres o Eladio, tot i que assegura que sempre ha estat “poc de tenir ídols concrets”.

L’inici del somni

El 25 de desembre del 1970, en el tradicional partit de Nadal, 60.000 persones van veure com un grup de noies, sense escut, sense professionalització i sense gairebé entrenament, saltava a la gespa del Camp Nou. Tot va començar quan Immaculada Cabecerán, veritable impulsora del femení, va proposar al president Agustí Montal crear un equip de dones. Contra pronòstic, Montal va dir que sí.

A les jugadores els va tocar entrenar sota les ordres d’Antonio Ramallets, que es va presentar com “el senyor Antonio”. Va ser pacient, respectuós i exigent: “Ens tractava com a futbolistes. Ens feia xocar com els nois, i nosaltres, espantades”. César Rodríguez, en canvi, només va aparèixer un dia i va marxar.

Ridiculitzades en directe

L’ambient, però, no sempre era amable. El partit va ser narrat en to burlesc, amb comentaris constants sobre errors i “trompazos”. “Si les deixes jugar, deixa-les tranquil·les”, lamenta Nieto. L’àrbitre inicialment previst era el popular Mario Alberto, però finalment va ser substituït.

No només hi havia reticències esportives: “Un metge va escriure un article dient que jugar a futbol podia deixar les dones estèrils”. Moltes companyes fins i tot es canviaven el nom per no ser descobertes a casa o a la feina, espantades per possibles represàlies.

Després del debut, tot va esclatar. L’equip va començar a rebre invitacions per jugar a València, Madrid o Torremolinos, en camps de sorra i condicions dures. Viajaven en avió i allotjades en hotels pagats pel club, tot i que sense escut. En una ocasió, fins i tot van perdre un vol i se’ls va reservar un aparell sencer per tornar a Barcelona a temps per anar a treballar.

El present: orgull i distància

Nieto confessa que sent “orgull i admiració” per la generació actual: “Nosaltres vam obrir un camí que elles han sabut fer immens”. Però també lamenta que no hi hagi contacte directe entre pioneres i primer equip: “Tot està tan tecnificat que deshumanitza una mica”. Tot i això, les pioneres mantenen viva la seva germanor, reuneixen-se sovint a la llotja i compartint records.

El llapis de memòria de Carme Nieto està farcit d’històries musicals: el Duo Dinámico, els Beatles a la Monumental (“va ser espectacular”), Serrat i la seva estimada Mediterráneo, o Los Mustang, per qui fins i tot va arribar a fer-se passar per periodista per conèixer-los. “Sempre seràs la traïdora”, li deien rient.

El programa tanca amb Barcelona de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, que la fa plorar sempre: “És la meva ciutat, és la meva vida”. Una vida que també és història del Barça i del futbol femení.

Les cançons de Carmen Nieto:

• Quince años tiene mi amor, Duo Dinámico
• Love me do, The Beatles
• L'Himne del Barça
• Mediterráneo, Joan Manuel Serrat
• Los jóvenes, Los Mustang
• Unchained Melody, The Righteous Brothers
• Barcelona, Montserrat Caballé i Freddie Mercury