"Quan tinc festa, no miro els partits del Barça perquè em poso a parir"

Barcelona

El periodista Joan Poquí, veu habitual del seguiment blaugrana al Mundo Deportivo, va obrir el seu “Llapis de Memòria” a SER Catalunya amb un viatge vital que va des de la infantesa a la Verneda fins a les finals de la Champions, passant per la seva trajectòria professional, l’afició musical i una relació amb el Barça que li provoca tanta passió com angoixa. Poquí, que acumula 33 anys cobrint l’actualitat blaugrana, admet que amb el temps li és “molt difícil” veure un partit com a simple aficionat: “Quan no porto el vestit de periodista, pateixo massa. De vegades surto a passejar la gossa per no mirar el partit.”

Poquí confessa que hi ha partits del Barça que no pot veure. Ni tan sols escoltar-los per la ràdio. “Quan intento desconnectar, acabo refrescant compulsivament la web del Mundo Deportivo. És pitjor no saber què passa.” Aquesta relació emocional amb el Barça, que defineix com una mena de malaltia benigna, té arrels profundes: va créixer com a “xecarracopas”, aquella generació que celebrava recopes mentre les lligues eren escasses.L’episodi que el va marcar, explica, no va ser la final de Sevilla, sinó l’eliminació a la Copa d’Europa del 1975 contra el Leeds: “Tenia vuit anys i estava convençut que guanyaríem la Copa d’Europa. Aquell 1-1 al Camp Nou va ser el meu primer gran disgust futbolístic.”

De vocació arquitecte a periodista de bufanda

Tot i que de petit volia ser arquitecte —“dibuixava molt bé”—, la vida el va portar al periodisme esportiu. El seu camí comença el 1987, fent compaginació a La Vanguardia i després al Mundo Deportivo, fins que el 1994 passa a cobrir Barça, coincidint amb el final del Dream Team.

Durant anys va intentar ser “neutral”, però amb el temps va abraçar el que ell mateix defineix com a periodista de bufanda. “Quan veia companys fent veure que eren neutrals mentre babalaven amb el Madrid, vaig pensar: prou. Jo també em trec la careta.” Avui diu que no li fa vergonya dir que és del Barça i antimadridista: “Estàndard. Com la majoria.”

La seva relació amb la directiva també ha evolucionat. Reconstrueix el distanciament amb el primer Laporta i el seu posterior apropament: “La gent canvia. I jo també. El Laporta actual té matisos diferents del del 2006.”

Poquí recorda amb estima l’època en què els periodistes esmorzaven amb Cruyff a la pista de gel del Camp Nou. També la seva amistat amb Bobby Robson i un jove Mourinho amb qui va mantenir bona relació fins que aquest va signar pel Madrid.

Un dels episodis més intensos de la seva carrera és la final del Mundial de Clubs del 2009, quan la FIFA el va renyar per haver cridat massa a la tribuna: “Pensava en el meu pare, que sempre deia que es moriria sense veure el Barça guanyar la Intercontinental.”

La música com a banda sonora de la vida

El programa repassa les cançons que han marcat Poquí: “Yesterday”, que va aprendre a classe d’anglès; la Trinca, que cantava baixant pel carrer Sofia; “Un rayo de sol”, el primer single que li va comprar la seva padrina; o l’himne del Barça, la cançó que més vegades ha cantat a la seva vida.

També revela la seva faceta de cantaire: va entrar de nen a l’escolania dels Escolapis i encara avui canta a la coral de la Granada, el poble on viu des que va deixar Castelldefels.

Poquí explica com va conèixer la seva dona, Teresa, a la coral, i com han criat dos fills, la Laia i el Joan. El trasllat a la Granada va arribar després d’un conflicte insuportable amb un veí de Castelldefels: “O marxàvem o acabàvem al tanatori.” Ara hi viu tranquil i integrat.

A punt de fer 61 anys, Poquí diu que no té ganes de jubilar-se: “Hi ha moments del dia que dius prou, però en general vull seguir.” Manté aficions com el golf i la bicicleta, però el Barça continua marcant i ocupant la seva vida.

Les cançons de Joan Poquí:

• Yesterday, The Beatles
• Un rayo de sol, Los Diablos
• Virolai, Obeses
• Botifarra de pagès, La Trinca
• La Gavina, Coral Nostra Senyora
• My kind of lady, Supertramp
• Sultans of swing, Dire Straits
• L'himne del Barça