El Mundial

Alcoy

Miren vostès que hui vaig a parlar-los de futbol. No sóc un expert com el meu amic i company d’estudis José Carlos Pla, que ha deixat empremta en premsa i ràdio amb el seu particular estil. Ni com altre bon amic, Òscar, entrenador de les categories inferiors de l’Alcoyano, que aplica el quatre, tres, tres fins i tot en els vermuts de la filà. Però sí sóc curiós, observador i lector fidel de Sámano en El País, el millor columnista de l’esport rei que tenim hui en dia per aquest barri. Així que m’atreviré.

Ha jugat Espanya tres encontres en aquesta primera fase amb resultats dispars. He vist els dos que no ha guanyat i vaig veure sols el resum del seu debut. La premsa parlava aleshores meravelles de l’equip comparant-lo, fins i tot, amb la segona part de la semifinal contra Rússia de l’Euro 2008. Paraules majors. Possiblement els millors quaranta cinc minuts de la història de la selecció. Molts diran que era Costa Rica però no hi ha que deixar de veure que Japó va perdre contra ells i a Alemanya, que es jugava la vida, li va costar un món doblegar-los. L’encontre contra la Mannschaft va ser dur, els germans sempre ho són i per a mi, Espanya va merèixer més, tot i contant que tenim certa feblesa darrere que va portar l’esglai final. Però trobar altre Casillas o centrals mítics com Puyol, Pique o Ramos sembla missió impossible. El tercer partit va tindre una primera part contemplativa on em sembla que l’equip ho va veure tot fet amb el gol de Morata. I una segona que, després de l’arravatament dels nipons amb dos gols, es va parèixer massa a altra encontre contra els russos, aquest el de 2018 que ens va posar al carrer després de mil anodins passes per a no aconseguir res. Però jo sóc dels que pense que sempre hi ha un pufo en un Mundial i que aquest ha estat el nostre.

Demà ens juguem els octaus, contra Marroc, que no té nom però té equip. Ja m’ho deixa un company d’obra, Nabil, “Marruecos darà la sorpresa, Jordi”. Espere que ja ho donen per bo. Si superem aquesta prova, Portugal amb Cristiano em fa menys respecte que sense ell. Després totes les quinieles apunten a França, i em ve al cap el que deia la meua padrina: “Que vinga el que Deu vulga menys els francesos”. Però jo li tinc fe a la pèrfida albió i crec que eixa semifinal provocaria una erecció en els de VOX que podrien per fi llavar l’afronta que suposà Trafalgar, i així plantar-se en la final.

Veuran com no en endevine ni una però con canta Kevin Johansen: “Que lindo es soñar, soñar no cuesta nada más que tiempo”.

Que continuen gaudint del que queda de Mundial.