Un fantasma a l’armari

Alcoy

Bon dia. Quan passe per Sant Roc últimament encara veig don Cirilo arremangant-se les sotanes i donan-li patades a un baló, jugant al pati a futbol amb els xiquets del col-legi. Per a les generacions més joves diré que don Cirilo era el rector de Sant Roc, i una primeríssima autoritat local, benefactor dels més vulnerables, inspirador del Preventori, i un autèntic animador social. A don Cirilo i al pati no els veig realment, els imagine, perquè el rector fa ja temps que no està, i el pati també ha desaparegut, substituït per una casa enorme i blanca. He llegit estos díes un article escrit per l’enginyer de camins Alfonso Jordá sobre el campanar de Sant Roc i l’edifici del costat, que no té desperdici. Supose que encara ho podran llegir si busquen per Pàgina 66. Jordá reflexiona sobre la salvatjada urbanística perpetrada a Sant Roc i ho fa d’una manera ejemplar: evoca la memòria històrica i emocional de moltes generacions d’alcoians que es vam trobar amb la vida al pati del col·legi, denuncia la desídia i inoperància administrativa, la profanació de tota ètica i estètica en benefici de la infecta rendibilitat econòmica, destrossar en lloc de preservar, menysprear el paisatge urbà. El que s’ha fet ahí demostra una falta de sensibilitat absoluta, que espanta, però es veu que és legal. És legal deixar a les pròximes generacions una ciutat més lletja per tal de guanyar uns duros.

Jo diré que quan em vaig percatar de la malifeta, amb eixa casa com una mumerota blanca arrimada al campanar, els meus ulls no donàven crèdit, i vaig pensar tres coses: la primera va ser preguntar-me com era possible que des de l’Ajuntament s’haguera consentit això; la segona qüestió que em va vindre al cap va ser la de les campanes revoltejant al costat del dormitori, però de seguida vaig comprendre que eixos pisos d’alt standing tindran un sistema anticampanes incorporat.

I la tercera cosa que vaig pensar va ser que mai de la vida viuria jo en un pis d’eixe edifici, no, no senyor, no sé si el meu cor podria suportar la impressió d’obrir un armari a mitja nit, i trobar-me amb el fantasma cabrejat de don Cirilo.