Construir i seguir

Alcoy

Hi ha un escenari que em va a la ment sovint. Un lloc on vaig créixer i vaig acomiadar la infantesa. Entre les seues parets vaig guanyar un fum d'amics i amigues amb els que vaig tindre la fortuna d'omplir motxilles i agendes plenes de vivències; un indret on em formaren per fer-me adult i enfrontar-me a la vida, la de veritat.

Les seues parets de rajola rogenca albergaren riures, nervis, maldecaps i centenars d'exàmens. Eren finals dels noranta i en el pati passaven les hores entre cotos i xafardejos en banquets plantats en terra gris, de formigó trencat amb algun grafiti ... La selectivitat va ser el meu capítol final a l'Institut Andreu Sempere on tot continua igual com eixe dia de 1999 en el que vaig marxar...

Vint-i-dos anys després eixes parets i les instal·lacions no han canviat i es troben a la vigèsima espera de refer-se amb promeses i pressupostos que encara no són realitat. Mestres i alumnes protesten, el meu suport per a ells perquè el futur mereix estudiar en un centre en condicions i no en un museu del segle passat, que intacte només pot romandre en el record.