Menjar sa

Alcoy

Encara que no ho fem per vergonya o perquè de segur el repte l'abandonaríem en 4 dies, cada any pel setembre i pel gener ens plantegem fer una dieta per a abaixar els quilos que ens sobren. Cada any és pitjor, perquè l'envelliment no ajuda en absolut.

Ens menegem menys i, per tant, cremem poc o res. La fam o l'apetit no disminueix amb el pas del temps. Al contrari, estem més famolencs. La vida que portem és un autèntic desastre, i voler perdre pes és la pitjor malaltia i preocupació per als rics. Parle de rics no com a persones milionàries i sí com a persones que tenim de tot, a tota hora i sense quasi esforç. La moral se'ns afona quan escoltem als especialistes, als que no enganyen.

Per exemple, als metges dels ciclistes quan reconeixen obertament que per a estar sa i saludable només hi ha un secret: Cada any que complim hauríem de pesar un quilo menys. Impossible. Patir malalties de rics a mi, almenys, em deprimeix molt. Que no tanque bé el vestit de Navarro, que els texans del 2018 no entren o que fins i tot algun dia et coste alçar-te de la cadira denota vellesa i descontrol alimentari. A la fi ni ens apuntem al gimnàs, ni mengem més verdura, ni deixem de menjar carn. És impossible.

La societat ens mata, la rutina i la fam. Un altre tema és la cosa eixa de menjar sa. Ja saben, ecològic, del terreny. En realitat, pense que res és ecològic, tot es rega amb aigua térbola i a tot li posen productes químics. Si no, a quin sant mengem maduixes i meló en febrer? Estem perduts pel que fa a l'alimentació.

No vull ser alarmista ni 'cenizo'. Però no hi ha res a fer. En uns anys ens diran els científics els podrits que estem. Com que anem més perduts que un cocodril pel Serpis, només ens resta intentar fer una mica d'esport i tapar la boqueta perquè no entre massa menjar. O sempre podem no preocupar-se tant i viure el moment.