300 anys de les ordenances del Gremi de Paraires

Alcoi

El 6 de març de 1723 l’Ajuntament va aprovar les noves ordenances del Gremi de Paraires, ratificades pel rei Felip V el 28 de juny següent. La idea havia sorgit dos mesos abans del mateix gremi en adonar-se que fabricava més varietat de draps, de millor qualitat i que no estaven regulats per les antigues ordenances.

Cal recordar que aquests anys Alcoi, i per extensió tot el regne de València, estava travessant una dura situació econòmica i social per les conseqüències de la Guerra de Successió. Això es traduïa en una elevada càrrega impositiva, primer per l’aplicació de l’Equivalent, un impost de nova planta que intentava reunir en una única tributació la diversitat d’impostos que pagaven els valencians, però que en la pràctica va acabar convertint-se en un altre impost més a afegir a les càrregues fiscals que els valencians suportaven.

Altres dos temes importants eren la pèrdua d’autonomia del poder local, amb la implantació de la figura del corregidor, i el traspàs de totes les potestats legals sobre les manufactures, primer al Consell de Castella i després a la Junta de Comerç i Moneda.

El corregidor va actuar com a àrbitre entre els diferents sectors tèxtils, habitualment enfrontats, sobretot els teixidors i els paraires. El corregidor va exercit també com a delegat de la Reial Fàbrica durant més de 50 anys, fins que va ser nomenat un fabricant.

Gràcies a les noves ordenances de 1723, el gremi va poder obtindre en 1731 una sèrie de privilegis de la monarquia, com exempcions fiscals o el títol de «Real Fábrica de Paños», una denominació que habitualment es reservava a les manufactures impulsades per la pròpia casa reial, com la Real Fábrica de Sedas de Talavera de la Reina, o la Real Fábrica de Cristales de La Granja.

Les noves ordenances van regular la fabricació de draps i van garantir així un increment de la qualitat durant tot el segle XVIII. També el gremi va prestar especial atenció a les millores i novetats en els processos de tint. Tot això va permetre al tèxtil alcoià trencar determinades barreres, com arribar al mercat americà o aconseguir contractes públics per a subministraments a l’Exèrcit.

Esta evolució, que va situar Alcoi com a principal centre tèxtil valencià a principis del segle XIX, va provocar que el procés de producció s’escampara per l’àmbit rural més pròxim. En 1743, es calculava que la Reial Fàbrica donava treball directament a unes 4.000 persones, però es desconeixia la quantitat de persones dels pobles veïns, com Ibi, Bocairent, Benilloba i Cocentaina, que treballaven a casa per al tèxtil alcoià.

Entre els privilegis més rellevants que acompanyaven el títol de Reial Fàbrica estava la franquícia de drets reials en la venda de draps a les ciutats de reialenc, excepte Madrid, i, sobretot, l’exempció de l’impost de l’equivalent, al menys fins al 1760.

Amb la institució de la Reial Fàbrica sota el control del Gremi de Paraires va permetre disposar a l’oligarquia dels fabricants d’un instrument institucional per a fer prevaldre els seus interessos sobre la resta dels artesans i, especialment, sobre els teixidors. De fet, aquests van reaccionar aprovant unes noves ordenances l’any 1750 i exercint una política activa d’enfrontament amb els fabricants pels salaris i els telers. Finalment, l’enfrontament es va saldar amb la desaparició del Gremi de Teixidors l’any 1798 en forma de fusió dels dos gremis en un.

Si teniu interés pel tema, teniu un llibre excel·lent del professor Lluís Torró: «La Reial Fàbrica de Draps d’Alcoi : ordenances gremials (segles XVI al XVIII)».