Homenatge a la Diana

Alcoy

Bon dia, i bon viatge si esteu fent les maletes; als que es quedeu, com jo, vos desitge la millor de les trilogies georgines.

A poques hores ja de amanèixer més bonic de l'any alcoià, vull fer hui un homenatge a la Diana. Jo la vaig fer fa 50 anys; mon pare volia que el seu únic fill fora tant contrabandista com ell, i em va deixar el seu 'tratge' i el seu lloc a la Diana, que va ser una Diana pasadeta per aigua. I jo allí, davant l'Ajuntament, amb un barret al cap que semblava com d'escaiola i pesava un quintal, uns pantalons que eren de 'pitillo' no, 'lo siguiente', apretats com un vot a Déu, una faixa kilomètrica que hi havia que desenrotllar quan t'entrava pixera, i ja sabeu que en Festes es pixa prou, i que havies d'enrotllar-te altra vegada a no ser que volgueres portar la faixa penjada al coll tot el sant dia. No sé com descriure el meu estat d'ànim, amb les campanes de Santa Maria revoltant, les patilles postisses enganxades a les galtes amb pegament i fent-me picor, i un Montecristo que algú em va posar a la boca quan encara no eren les sis del matí.

Ja he dit que plovia, i com que el tratge era de mon pare, amb apanyos que m'havia fet ma mare, els penjolls de borletes que porten els contrabandistes a les polaines anaven agranant el carrer, i amb el pas marcial de la Diana esguitava de fang els qui tenia als costats, que abans d'arribar als pixadors ja em miraven malament. Prop de l'església de Sant Jordi algun manó de l'Associació volia traure'm de la filà perquè estava carregant-me la Diana embrutant-los de fang a tots amb les borletes; el cabo, ni se m'arrimava, menejava la navalla sempre a cinc o sis metres de mi, fugint-me, el primer tro no deixava de mirar-me posant-se les mans al cap, i mon pare, fent els muscles cap arrere com dient-me: 'Planta el 'tipo'!' Ufff... Quan vam arribar a El Partidor la filà Contrabandistes estava feta un Sant Llàtzer i jo per a colar, tenia esguits de fang fins als parpalls.

El meu pare em va preguntar després si m'havia agradat l'experiència i li vaig dir que sí, i era veritat, i quan va suggerir que m'apuntara a la filà li vaig dir que no, i també era veritat. La dualitat humana. Però a l'any següent ell va insistir i em va deixar el seu lloc a l'esquadra, amb 'Ragón Falez' retronant darrere, que semblava que la música t'empentava, sense pluja, en un matí esplèndid de sol, pletòric d'alegria i de vi amb Casera, baixant pel carrer Sant Nicolau cap a la plaça...

Però eixa... és una altra història.