Un autor alcoià fins ara desconegut: el jesuïta Vicent Arcaina

Alcoy

El professor i escriptor Vicent Josep Escartí acaba de publicar un important treball d’investigació, sobretot per a la bibliografia alcoiana. Es tracta de l’edició crítica d’una obra manuscrita del, fins ara, pràcticament desconegut Vicent Arcaina, un jesuïta nascut a Alcoi que va viure entre els segles XVI i XVII.

El manuscrit fins ara inèdit es conserva a la Biblioteca Maiansiana, del Col·legi del Patriarca de València, i conté el relat de les penúries sanitàries i socials patides al regne de València, i sobretot a la capital entre els últims mesos de 1647 i els primers de 1648, quan una onada de pesta va assotar el territori.

El jesuïta Arcaina explica, en aquesta mena de memòries o diari dels fets, com els valencians van suportar i combatre una malaltia que comportava una gran mortaldat. De fet, en una de les planes diu que la meitat dels ingressats en un dels sanatoris van morir de pesta, és a dir, quasi un 50% dels que eren atesos.

La narració d’Arcaina té l’origen en un informe intern sobre les diverses activitats que els jesuïtes posaren en marxa per a atendre els malalts, i no sols espiritualment. De fet, bona part de les institucions religioses valencianes donaren suport a les autoritats per ajudar materialment als malalts de pesta.

Les autoritats locals i la reial, representada pel virrei, el duc d’Oropesa, van dictar una sèrie de normes que, com és fàcil d’imaginar, no eren massa efectives però sembla que ajudaren a aturar el contagi. Fins i tot el mateix virrei va emmalaltir de pesta, encara que finalment no va morir. Acomplint les normes dictades per la Junta de Sanitat, abandonà la ciutat i se n’anà a Alaquàs.

Una norma fixada per esta Junta de Sanitat indicava que, els qui estaven recuperant-se de la malaltia, havien de portar, pel carrer, una canya més alta que ells, per tal de ser identificats pels veïns. Això va fer el mateix virrei, de camí a Alaquàs, segons contava Arcaina: «llevava en la mano una caña en observancia de lo que se havía ordenado… que los convalescientes de contagio, los días de la quarentena… llevasen caña en la mano, superior a su estatura, para que fueran con essa insignia conocidos».

Arcaina només havia estat citat com a autor valencià pel bibliògraf Just Pastor Fuster, en la seua Biblioteca valenciana, tot i que el considerava «natural de València», la qual cosa va despistar a tota la bibliografia posterior.

Tanmateix, al llarg de la recerca i edició del manuscrit, Escartí començà a localitzar altres cites on apareixia com a fill d’Alcoi. Per a tractar de confirmar esta informació antiga, va consultar tant amb l’Arxiu Municipal d’Alcoi, com amb especialistes en història dels jesuïtes. Finalment, gràcies a la documentació conservada a l’Arxiu dels jesuïtes a Roma va poder assegurar que Arcaina era «Valentinus ex villa de Alcoy». Havia estudiat filosofia i teologia i havia impartit gramàtica, filosofia i teologia. Havia estat rector de les cases de Mallorca, Calataiud i València, on havia fet d’educador, predicador i confessor.