L’endemà de les eleccions

Alcoy

Vaig viure la meua primera campanya electoral a Lisboa, l’any 1975, quan aquí encara ni sabíem què eren unes eleccions. Anava de míting en míting, escoltant discursos en una llengua que només entenia a mitges, amb la il·lusió de qui comença a veure pròxim el dia que es podrà posar les sabates de la democràcia. M’ajudava a gaudir-ho ser molt jove i que els portuguesos també ho vivien com una festa després de la seua revolució incruenta.

Va ser a Alcoi que vaig entrar en majoria d’edat i en democràcia, amb pocs mesos de diferència. I des del dia que em van permetre votar no he faltat mai a les urnes, però he de confessar que el període previ que és la campanya electoral ha perdut per a mi tota la gràcia. Ha deixat de ser la festa de les idees i els propòsits, per a convertir-se en la bacanal desenfrenada de la fal·làcia i el simulacre.

Partits que prometen polítiques impossibles o contràries als drets humans, candidats que practiquen la desqualificació de l’altre en lloc de la valoració dels projectes propis i altres tàctiques que falsegen deliberadament el diàleg. Per si no n’hi hagués prou, un dia sí i l’altre també m’expliquen el resultat que encara no he votat.

Estic farta de simulacres. L’únic moment que encara m’agrada del procés democràtic és la votació, el dia que fem cua davant les urnes i cadascú diposita la seua papereta. Aquest és el moment de la veritat, no ho oblidem mai.

Al contrari que les persones que s’entesten a devaluar aquest gest, el vaig viure diumenge amb la mateixa il·lusió que el primer dia. I avui sec a ma casa, intranquil·la, però amb l’esperança que els elegits de la meua ciutat es posen d’acord per treballar amb criteris de justícia social. Tinguin el trellat de saber sumar voluntats, senyores i senyors, només els demane això.