Una nova revolta luddita en 1823

Alcoy

Dos anys després de la primera revolta luddita ocorreguda a Alcoi i, la primera a Espanya, i quan encara tampoc hi havien conclòs alguns processos judicials, el 28 de juliol de 1823 l’Ajuntament va ser informat que, novament, gent dels pobles de la comarca pretenia concentrar-se per a destruir i cremar les màquines de cardar i filar la llana. De forma preventiva, el comandant d’armes va rebre orde de dirigir la defensa de la població i organitzar les rondes i patrulles de vigilància. El govern a més va publicar bans prohibint la reunió de més de dues persones i disposant un toc de queda.

Finalment, l’endemà s’hi va produir el que temien les autoritats: uns 500 homes armats es concentraren a Caramanxel a mitjan matí amb la intenció d’entrar a la població i cremar les màquines. L’alcalde va disposar que una part de la tropa que tenia se situara als afores de la porta de Cocentaina, a Alcassares, per a tallar-los el pas, mentre la resta de forces quedaria dins de la població per a mantindre la tranquil·litat.

Un representant dels revoltats es va presentar a l’Ajuntament exigint el lliurament de dos mil racions de menjar i que les màquines les tragueren fora de la vila per a destruir-les. Tot això si volien evitar que entraren en la població i botaren foc a les fàbriques.

L’alcalde va organitzar tres columnes per enfrontar-se a tirs a la revolta. Va alcançar als amotinats en Cotes, on s’inicià un tiroteig sobre la una i mitja del migdia. La revolta va ser desfeta de seguida i els manifestants es van retirar al terme de Cocentaina, on es van dispersar.

Cada vegada més els historiadors actuals posen en dubte una única motivació contra el maquinisme. Darrere hi havia altres motius, com ara un canvi en l’organització del treball que reforçava el control dels fabricants. També la probable oposició a les reformes anunciades pels governs liberals per a limitar el clero regular o, fins i tot, procedir a la seua exclaustració i a la desamortització dels seus béns. Això, segurament, va facilitar la participació d’elements anticonstitucionals en la revolta, entre ells frares de Cocentaina.

Tots aquests indicis, segons Lluís Torró, conviden a malfiar-se de l’aparent espontaneïtat de les accions luddites. Les expressions com «tumulto» o «turba», repetides en les descripcions dels esdeveniments, han donat peu a interpretar-los d’esta manera. Però, hi ha nombrosos testimonis sobre reunions clandestines. A més, els revoltats no actuaren de forma irracional, malgrat la gran quantitat de persones congregades en els diferents tumults. No es denunciaren danys personals ni a les instal·lacions, més enllà de la crema de màquines. A més, els revoltats tenien representants, que expressaven amb claredat les seues demandes davant les autoritats i, quan obtenien alguna promesa, es retiraven ordenadament.

Només en aquest cas de 1823 hi hagué un enfrontament armat, i va ser a conseqüència de l’eixida de tropes des de la vila.

Encara que ens semble increïble, les revoltes luddites alcoianes tenen molts paral·lelismes amb revoltes semblants a Anglaterra, com la participació de líders religiosos al seu capdavant, els franciscans de Cocentaina en el cas de la revolta contra les màquines a Alcoi, i dels quàquers en alguns casos en Anglaterra.