Danys recurrents

Alcoy

Quan vaig començar a treballar en periodisme a Alcoi, a les darreries dels anys setanta del segle passat, em van impressionar tres tipus de notícies luctuoses. Les cases dels marges dels rius s’esfondraven soles amb les pluges de la tardor, les persones de mobilitat reduïda eren sovint víctimes de l’incendi d’una ratereta i cada estiu moria un llaurador esclafat pel seu tractor.

El pitjor d’aquestes desgràcies era que tothom en coneixia les causes i d’aquí va venir la intensificació de la vigilància i enderrocament de molts edificis precaris i mal assentats, perquè els danys recurrents requereixen un esforç de la societat per erradicar-ne l’origen.

El risc de les rateretes era més difícil de resoldre. La decisió d’usar-les es prenia portes endins de les cases i els problemes no eren tant culpa de l’aparell --que també-- com de què el progrés de la indústria tèxtil havia omplert les saletes d’estar de tendurs de fibra inflamable. Ho va solucionar una altra tecnologia en inventar els brasers sense incandescència, que no podien incendiar res.

Incomprensiblement, el tercer dels meus malsons de jove reportera continua present gairebé mig segle després. Fa uns dies va morir un llaurador a Benasau en caure sota el seu tractor que havia bolcat. I em pregunte, qui està fallant? Com pot ser que encara hi haja tractors que no protegeixen a la persona que els condueix? Doncs perquè alguns agricultors familiars utilitzen tractors anteriors a la llei de 1993 que prohibia fabricar-los sense protecció. No està permès vendre’ls, però sí usar-los a qui els té. Per postres, solen ser llauradors grans, amb excés de confiança, atenció reduïda i capacitat de reacció limitada.

Ja sabem que l’agricultura no és rendible però, no hauríem de valorar més la vida?

Únete al canal de WhatsApp de la SER