L’estiu de la pesta negra

Alcoi

Aquesta pesta va vindre precedida d’una sèrie de collites desastroses que van desembocar en una fam generalitzada en 1347. L’epidèmia arribà d’Orient i es va estendre per les costes d’Itàlia i França, d’on passà a Mallorca, Catalunya i, finalment, a València en el mes de maig. El pànic va condir en la capital davant l’elevada mortalitat entre juny i agost.

La pesta es manifestava amb un típic quadre clínic: febre brusca i elevada, malestar general, vòmits, dolors abdominals i aparició de pústules, que eren el senyal més evident de la infecció. Els metges poc podien fer i la major part fugien. L’única mesura viable era controlar l’epidèmia mitjançant la quarantena, la qual cosa suposava tancar les ciutats.

No obstant això, la quarantena provocava altres problemes: no entraven queviures, no hi havia comerç i per tant es paralitzava tota la producció, i els preus es disparaven.

A Alcoi l’única documentació que s’ha conservat són els testaments. Gràcies a ells podem conéixer l’estat de pànic i l’abast de l’epidèmia, perquè la major part dels testadors dictaven testament ja malalts. Els testaments s’atorgaren en els mesos crítics de l’epidèmia, un màxim en juliol per a caure en picat en agost i setembre, quan havia desaparegut el perill.

Entre aquests testadors trobem al jove Pericó Centonja, de 16 anys, que va ordenar ser soterrat en el nou convent de Sant Agustí. Altres testadors van ser Berenguer Àger, Diego Martí, Guillem Cendra, el notari Domènec Picó, Guillem Correger, Pere Barberà, Bernat Berenguer o Domènec Monllor.

La malaltia afectà a tots els estrats socials, perquè ja hem vist que un dels afectats va ser el notari Domènec Picó, qui va redactar personalment el seu testament, o l’antic justícia Berenguer de Berenguer qui atorgà testament al costat de la seua dona Brunisenda.

Un cas paradigmàtic va ser el del retor Guerau de la Borderia, que acabava d’arribar a Alcoi per a fer-se càrrec de la parròquia. A mitjan juliol ja estava infectat i la seua mort suposà que la parròquia d’Alcoi quedara vacant, ja que el seu substitut es va negar a vindre a Alcoi fins un any després, quan el perill ja havia passat.

No hi ha estadístiques del que va ocórrer l’estiu de 1348 però la veritat és que la pesta provocà un gran desastre demogràfic i social. Per exemple, el justícia es dedicà des d’octubre i durant tot l’any següent a tractar sobre les herències de veïns que havien mort sense testar i a intervindre en casos d’orfandat.