Agost

Alcoy

Les nostres vacances en família eren la segona quinzena d’agost, per necessitats laborals del pare i amb disgust de la mare, que es queixava que havia de posar impermeables a la maleta perquè la meitat dels dies plovia, sobretot si anàvem cap al nord, que era on ella volia anar, perquè no suportava la calor.

De gran, a Alcoi, vivia una rutina matemàtica. El xàfec estiuenc m’enxampava sempre travessant un pont, a les tres i mitja de la vesprada. Però això estava bé per als que treballàvem per l’agost, perquè es refredava un poc l’ambient i no patíem tant.

Enguany no he necessitat termòmetres per a saber que feia més calor i m’és ben igual el que diguen els negacionistes del canvi climàtic perquè he passat calor fins i tot en llocs on tota la vida havia necessitat un xandall per sortir al balcó a les nits a mirar les estrelles. No dic a Alcoi, on els xiquets sempre han començat el col·le amb pantalons curts, sinó a zones més fredes, on ningú es banya als rius perquè l’aigua baixa gelada en ple estiu. Llocs on els pins no s’estan morint de malaltia sinó de set.

Ha sigut un estiu estrany, per això i per moltes altres coses: un canvi de pes dels blocs ideològics a Alcoi, un gir cultural a la Generalitat que no sé si preveien els qui el van votar, un govern en compàs d’espera que encara no se sap si quallarà, la prepotència i la insolència dins l’esclat del masclisme a l’esport... tot sumat als incendis, que no fallen, i el pas directe de prohibir llavar els cotxes a determinats pobles al “no saber ploure” de la cançó –que ja sabem que arriba cada any– amb les primeres i devastadores tempestes.

On han quedat els mesos d'agost que no passava res? Que els polítics estaven de vacances i podies deixar la ment en blanc, aparcar els neguits i ajornar les complicacions? L'aire feia olor d'avorriment i només se sentien crits de xiquets i moviments de ventall.

Únete al canal de WhatsApp de la SER