La Dictadura de Primo de Rivera
Cròniques alcoianes aborda les consequències del colp militar després d’uns anys d’inestabilitat general de fa ara un segle
El 13 de setembre de 1923 va produir-se un colp militar després d’uns anys d’inestabilitat general. A Andalusia, per exemple, s’havien intensificat les vagues de jornalers, contestades durament per les autoritats. Si els jornalers ocupaven finques, eren desallotjats a la força per la guàrdia civil i l’exèrcit. Abans, a Catalunya s’havia iniciat en febrer de 1919 la vaga de «la Canadiense», nom que rebia popularment l’empresa que subministrava l’electricitat a Barcelona. Per tant, la ciutat es va quedar sense llum, sense aigua i sense tramvies. El govern optà per una negociació aprovant les huit hores laborals i un nou sistema d’assegurances socials, però hagué de cedir a les pressions de la patronal, del capità general Milans del Bosch i del rei Alfons XIII, que volien mà dura contra els obrers. El conflicte català degenerà en una «guerra social» entre pistolers a sou de la patronal contra atemptats terroristes de grups anarquistes.
El nou govern del conservador Eduardo Dato nomenà governador civil al general Martínez Anido. Amb experiència a la guerra de Cuba, Anido incrementà la repressió contra la CNT aplicant, per exemple, la «ley de fugas». La violència arribà fins al punt que el mateix president Dato fou mort a tirs. En represàlia els pistolers assassinaren el dirigent anarquista Salvador Seguí, a pesar que defensava la via sindical.
El govern a més hagué d’afrontar circumstàncies pitjors en l’eterna guerra del Marroc. El desastre d’Annual provocà la mort d’uns deu mil soldats espanyols, una de les majors derrotes militars de la història. La desfeta commocionà el país, amb manifestacions i vagues de protesta exigint responsabilitats. Fins i tot s’acusà el rei Alfons XIII de complicitat en la derrota.
Un informe sobre el desastre denuncià la corrupció en el protectorat del Marroc, la poca preparació de la tropa, la improvisació dels comandaments i la manca de mitjans. S’ordenà processar una trentena d’oficials, mentre es constituïa també una Comissió de Responsabilitats en el Congrés.
Lògicament, l’Exèrcit i les forces vives no permitirien aquest procés i el 13 de setembre, el general Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, donà un colp d’estat posant fi al règim de la Restauració. El rei no s’oposà i el nomenà president del Govern. Es creà un directori militar, es va suspendre la Constitució, es van dissoldre els ajuntaments, es prohibiren els partits polítics i es declarà l’estat de guerra a tot el país. Curiosament, s’havia arribat a la mateixa situació que Itàlia un any abans, quan el rei Vittorio Emmanuele havia confiat el govern a Mussolini després de la seua marxa sobre Roma.
En principi, la dictadura de Primo de Rivera anava a ser temporal, però va durar més de sis anys. Una de les seues primeres mesures va ser el restabliment de l’ordre públic substituint les autoritats polítiques per militars. Per a posar fre a la corrupció política i el caciquisme reformà els ajuntaments, amb un Estatut Municipal que va permetre posar en marxa un sistema de gestió que quasi arriba fins als nostres dies.
Pel que fa al problema del Marroc, encara que Primo de Rivera pretenia replegar-se i deixar la guerra en suspens, Abd-el-Krim va cometre l’error d’atacar zones del protectorat francés. Aleshores França va decidir col·laborar amb Espanya i posar fi a la rebel·lió, cosa que passà després del desembarcament d’Alhucemas. En 1927 la zona quedà pacificada.
La dictadura centrà la seua propaganda en l’èxit econòmic. El creixement coincidí amb la favorable conjuntura internacional dels anys vint, fins a l’arribada del crack del 29. Aleshores, la dictadura havia perdut suports, fins i tot entre els mateixos militars, i Primo de Rivera presentà la dimissió en gener de 1930. El rei lliurà el govern a un altre militar amb la pretensió de tornar a la normalitat constitucional. No obstant això, la vinculació del rei amb la dictadura durant quasi una dècada havia afectat greument el seu prestigi, fins al punt que la major part de les forces polítiques no veien cap altra eixida que la república, cosa que passà el 14 d’abril de 1931, quan va ser proclamada la Segona República.
