Suni s’ha jubilat

Alcoy

En setembre va fer divuit anys que vaig portar al meu fill al Jesuset del Miracle, escoleta infantil pública d'Alcoi. Ahir va ser el dia del docent. Són dues bones excuses per a dedicar esta columna a una persona que acaba de jubilar-se i que va treballar durant anys a esta escoleta. És dur deixar a un xiquet de menys d'un any perquè te'l cuiden altres persones que no coneixes, amb la finalitat de poder fer això que ara es diu conciliació familiar, però va ser una sort trobar a Inma i a Suni com a responsables d'eixa tasca. Es diu moltes vegades que la responsabilitat d'educar a un xiquet és per a tota la tribu i Suni és exemple perfecte d'ajuda en l'educació.

La seua tranquil·litat i el seu to de veu davant tota classe de situacions, les seues orientacions per a introduir aliments, per a llevar bolquers i per a tantes coses és inqüestionable i demostra que eixa escoleta no era en absolut un pàrquing de xiquets. Si el xiquet no menjava fruita, ella li donava trossets finíssims de pera, si el xiquet tardava a caminar soles, ella et contava que havia tingut un xiquet al qual li passava el mateix i que ara, amb vint-i-un anys, caminava perfectament, o el deia que el teu fill estava fet una fera amb el tricicle, cosa que tu desconeixies. L'abraçada que li va donar el meu fill quan va tornar a treballar després de setmanes malalta em va fer entendre definitivament que estava en bones mans.

L'altre dia em vaig trobar a Suni i em va dir que s'havia jubilat i em van vindre al cap tota mena de records i necessite donar-li les gràcies per tantes coses i com homenatge a tants docents vocacionals. No espere que passe, però aprofite per a demanar una escolarització pública i gratuïta de 0 a 6 anys en estos centres i també, de pas, que els xiquets estiguen fins als catorze anys en els coles públics i no en instituts de secundària. També per a exigir un ús més restringit i racional de les noves tecnologies a escoles i instituts. Per demanar que no quede.