Idiomes, sí

Alcoy

Escolte i llig últimament moltes coses sobre les llengües oficials de l'Estat espanyol. Un recurs, el de parlar d'elles, més vell que pixar. Un escut perfecte per a tapar altres temes més importants i que a més, exalta als més radicals dels dos bàndols. Als nacionalistes que defensen les llengües territorials, i als nacionalistes que defensen el castellà com a predominant.

Que els diputats puguen parlar en la llengua pròpia en el congrés em sembla de categoria, per a això estan els idiomes i la tecnologia. Resulta com a anormal que aquells a qui els sembla malament siga a un tipus de Galícia i un altre del País Basc (Feijóo i Abascal). Això, segons les classes del millor profe de valencià que he tingut en la vida i que li diuen Jordi Botella, es diu en lingüística... Autoodi. I és quan un basc, un valencià o un català renuncien i ataquen la seua pròpia llengua.

Però vull fugir de polèmiques, perquè amb les llengües no s'ha de fer política, s'ha de parlar.

Quan en alguna conversa s'encabronen amb este tema, sempre dic el mateix: que em sap greu que paguen dinerals per classes particulars per a aprendre llengües que no són nostres com l'anglés o l'alemany, i que menyspreem la nostra, el valencià.

Els contaré una cosa xula per a acabar. Als meus alumnes de Periodisme Radiofònic sempre els dic a principi de curs que valoraré especialment que m'entreguen alguna de les pràctiques en una llengua diferent del castellà: anglés, francés, alemany... o fins i tot la llengua oficial del terreny: el valencià. Sempre hi ha qui em fa cas, però de manera residual. O per gossera o per autoodi, acaben sent pràctics i recorren al castellà. Però atenció, l'altre dia, un austríac que parla sis idiomes i que s'ha perdut per la Universitat d'Elx, va començar la seua pràctica dient amb un accent alemany deliciós: "La ràdio és un mitjà de comunicació de proximitat, que entreté, informa i forma..." I la resta de la classe es quedà bocabadada en comprovar que... de fora vindran... a donar-nos lliçons.