L'época daurada del sainet fester

Alcoy

Fa 50 anys Camilo Bito Linares estrenava el seu primer sainet, «Una mona per a dos», i s’incorporava així a l’elenc d’autors alcoians de sainets festers, amb dues escoles d’estil liderades respectivament per Armando Santacreu i Joan Valls. De fet, Santacreu també estrenaria el seu huité sainet, «Les dones del primer tro».

Deia Santacreu que sempre triava primer el títol, perquè això ja li assegurava el «tiró» del públic. Així, quan va escriure «En veig negre pa’eixir de negre», va pensar primer el títol, però després no sabia com continuaria l’argument.

Per a parlar de la història del sainet fester, continua sent de consulta obligada el llibre de Jordi Botella. Segons ell, el sainet fester és un gènere teatral nascut i circumscrit a Alcoi, els orígens del qual es remunten a la tradició dels col·loquiers i la progressiva irrupció dels saineters valencians del segle XIX, com ara Bernat i Baldoví o Eduard Escalante. Tot i això, el sainet fester posseeix una història pròpia i un arrelament entre el públic. A més, tret de comptades excepcions, el sainet fester té el mèrit d’haver estat dipositari i difusor màxim de la nostra llengua a Alcoi. Al marge dels criteris normatius, el sainet traslladà als escenaris un ric bagatge lingüístic a través del lèxic i dels modismes.

No obstant això, quan Joan Valls estrenà «El primer tro» en 1963, el sainet fester travessava una de les èpoques més estèrils de la seua història. Valls partia d’una opció molt particular tant en el llenguatge com en la visió escenogràfica. Front al populisme, l’acció trepidant i els interiors domèstics de Santacreu, Valls optava sovint per l’historicisme, la comicitat a través del llenguatge i no de les situacions, i una certa consciència social. Front als embolics de Santacreu, Valls els equilibrava amb la seua precisió lingüística, i acabava convertint una simple comèdia d’evasió en alliçonament moral.

Tornem, però, a octubre de 1973, quan Santacreu estrenava «Les dones del primer tro», una comèdia basada en allò que l’autor suposava que passava en les cases dels festers en aquells anys, quan el marit li deia a la dona que se n’anava d’«ensayo», i a ella no li feia gràcia que se n’anara tots els caps de setmana a la filà. Però, s’aguantava, perquè segons l’autor encara no existia el divorci a Espanya. «Les dones del primer tro» eren en realitat la dona i la sogra del primer tro, que no eren festeres.

Aquest era el huité sainet que estrenava Santacreu. L’havien precedit: «Primer la festa que els mobles», «En veig negre pa’eixir de negre», «Un fester en el segur», «Llevadura de fester», «Festejar no és casar-se», «Un tapió pel mig» i «L’herència del judío». Alguns d’ells fins i tot s’havien representat repetidament per l’èxit de públic.

Tot i que Santacreu també tenia altres obres teatrals, i en castellà, confessava que era molt difícil estrenar-les sense el suport de l’Associació de Sant Jordi, la qual, lògicament, només tenia interés per les obres d’ambient fester.

Segons la crònica del festival organitzat aquell octubre del 73 en el Teatre Circ, va ser un dels més complets que es recordava. Camilo Bito, amb «Una mona per a dos», es descobria com a nou autor teatral recuperant l’antiga tradició de la pasqua festera, i gràcies als actors principals, Enrique Soler Ribelles i Jordi Sanjuan.