El col·lapse del mercat

Alcoy

Fa cent anys Alcoi seguia sense tindre un mercat en condicions. Només hi havia un mercat de carrer amb paradetes o simplement amb els articles sobre terra, a excepció de les parades de carnisseria i pescateria, que se situaven en el mercat de ferro construït en la plaça de Dins en 1879, segons projecte de l’arquitecte municipal José Moltó Valor i que va perdurar fins a 1947 quan va ser demolit. L’arquitecte, conscient del reduït espai què tenia per a instal·lar el mercat, va optar per la llavors nova arquitectura de ferro pel seu menor volum, major solidesa i menor preu. De fet. l’arquitectura de ferro era tan nova que a penes una dècada després triomfaria amb la Torre Eiffel.

No obstant això, l’afluència de mercolins era tan gran que l’octubre de 1923 l’Ajuntament d’Alcoi aprovà descongestionar el mercat que s’instal·lava a l’aire lliure en la plaça de la Constitució (actual plaça d’Espanya), i distribuir les parades entre les places del Carme, Mare de Déu dels Desemparats, Carbó, les Eres i pintor Emilio Sala, coneguda popularment com el Terrer.

La desapareguda placeta del Carme, entre el Principal i l’edifici on estava «Simago», seria ocupada per a la venda de dolços, arròs, espècies, llegums i flors, mentre que les parades de fruites, hortalisses i verdures serien desplaçades al Terrer.

Esta mesura del consistori alcoià disgustà tant al veïnat com als comerciants, perquè els allunyava dels hostals on deixaven carros i cavalleries, especialment el de la Viuda i el del Racó. Els venedors havien de pagar més per traslladar les seues mercaderies des dels hostals, i això minvava notablement el seu marge comercial. Es va donar el cas d’un venedor de Xixona que deixà dos càrregues d’espinacs en l’hostal i li demanaren dotze rals més per traslladar-les al nou mercat del Terrer. Els comerciants reclamaren a l’Ajuntament que el mercat tornara a la plaça de la Constitució.

No hem d’obviar tampoc les conseqüències que va tindre el crac econòmic de 1929, amb el tancament d’indústries i l’extensió de l’atur obrer. Molts treballadors no van veure una altra opció per a sobreviure que dedicar-se a la venda ambulant. Així, a partir de 1929 i fins a l’esclat de la guerra civil, Alcoi va viure un autèntic «boom» de venda de carrer, especialment de dolços, fruits secs, xurros i bunyols. Bautista Vañó va instal·lar el seu lloc de fruits secs en el carrer Sant Tomàs el mateix any 1929.

Les parades de xurros i bunyols s’estenien per tota la ciutat, destacant entre ells la parada de Francisco Pastor al carrer Sant Francesc. Pastor s’havia ensenyat a elaborar bunyols a València, en la millor bunyoleria de la capital. Després va tornar a Alcoi i va triomfar amb els seus bunyols. Arribà a tindre tres paellons i dotze homes treballant sense parar elaborant bunyols. Guanyava tant que fins i tot podia obsequiar bunyols el dia de Sant Josep als interns de la Beneficència i als vellets dels Pobres.

També es van estendre per tota la ciutat les parades de venda ambulant de productes de confiteria.

Les queixes i conflictes que arribaven a l’Ajuntament sobre la venda ambulant es resumien en què la ciutat no tenia un mercat municipal en condicions. L’arribada de la Segona República va convertir la construcció d’un mercat en un clam popular, expressat gràficament en els monuments fallers i en una recollida de signatures per a dessacralitzar l’església de Sant Agustí i destinar-la a la instal·lació de parades. L’esclat de la guerra i la demolició dels edificis religiosos, entre ells el de Sant Agustí, va permetre la instal·lació en el seu solar de parades de mercat fins a la instal·lació de la llotja on després s’instal·laria el cinema Avenida, i finalment la inauguració del mercat de Sant Mateu.