El futur va al seu aire

Alcoi

Sempre m’ha semblat un desgavell la idea que cada dia hauria de ser festa. La gràcia del descontrol és precisament saber que l’escola esperava ahir a les xiquetes i xiquets, mentre nosaltres desenterràvem les receptes de lentilles amb verduretes, per equilibrar el cos després dels excessos. Crec que els dirigents de les companyies energètiques estaran més deprimits que jo amb la recuperació de la normalitat, per allò de l’apagada dels llums de colors de les ciutats i la consegüent davallada de consum i beneficis.

L’apagada dels llums de colors era part d’una de les meues fantasies infantils. Imaginava l’espectacle vist des de l’espai, durant un dels viatges que la meua generació convertiria en tan habitual com volar a Mallorca. Perquè quan tenia nou anys estava convençuda que la lluna acabaria sent un destí turístic, només havia d’esperar a ser adulta, els programes espacials acabarien de perfilar-se i es compliria el somni de Tirisiti. No en un globus aerostàtic –això només se li podia acudir a ell– sinó en un coet com el de Juli Verne, que era un visionari més fiable que el nostre entranyable personatge nadalenc. Ara sé que per a participar-hi, a més de créixer, hauria hagut de dedicar-me a una altra cosa que no fora el periodisme local a Alcoi, diguem mafiosa del narcotràfic o empresària tecnològica, que per a viatjar a l’espai fan falta diners llargs.

No em sent fracassada per saber que mai compliré aquell desig. En lloc d’això, la vida m’ha proporcionat coses que de xiqueta no hauria sabut imaginar. M’ha portat de refrigerar els iogurts amb una barra de gel dins d’un armari a escalfar una tassa de llet amb microones, i de no tenir ni telèfon a interactuar a les xarxes socials amb gent de l’altra banda del món que ni conec ni coneixeré mai. Cada any per aquestes dates passe de desitjar res i només em pregunte què més m’aportarà aquest viatge accelerat, el futur va al seu aire i el món avança de pressa... en tot menys en una cosa, crec que ha sigut el Nadal que menys he sentit a parlar de pau.

Ara sí que m’he deprimit, m’hauran de perdonar.