Un poble a l'escenari

Alcoy

En mig d'un món on tot (o quasi tot) té una bona dosi de teatralització, que ens deixe un dels que, de veritat, sabia del tema i ho feia de forma professional, és una pena. Però, al temps, és llei de vida.

El teló va baixar per a Juli Mira el passat cap de setmana. Això, el seu adeu, ens va posar davant de l'espill d'una de les particularitats més rellevants que tenim els alcoians. I que és eixa afició pel teatre: la comèdia i el drama, la recreació i la representació.

De fet, escoltant la història de Mira vaig descobrir que va debutar a la Cassola en l'any 1972. I em va recordar el meu temps de xaval quan, alguns dies de la setmana, anava a la 'Cassola en versió infantil' a aprendre a fer teatre. A dramatitzar. Però més que una escola de teatre, era una escola de vida. Perquè, com Juli Mira, qui s'habitua a pujar a un escenari i arriba a posar-se en la pell d'un altre, té una avantatja davant la resta de ciutadans. I és que pot entendre a la perfecció la felicitat i el dolor de qui té davant. Fer teatre o cinema... representar històries posant-se en la pell d'un altre és una virtut que hauríem de saber valorar millor. I és una empremta que els alcoians portem dins.

Ho fem, per exemple, a les festes de Moros i Cristians, quan ens claven de veritat en el paper històric. O en Nadal: al Tirisiti, l'Adoració, en bàndol. O ara, també, en la fira del Modernisme. O a Ràdio Alcoi, on estan fent una radionovel·la, amb La Dependent, del llibre d'Isabel Clara Simó, Júlia. Ho féiem a la Cassola, i ho fem quan els sainets... I a Mostra de Teatre, que va arribar a ser tot un referent.

Sí, a Alcoi sempre hem tingut una meravellosa cantera d'artistes i de vocació dramàtica. Potser, perquè a aquest poble de muntanya, la creativitat, les arts i les humanitats sempre han tingut un racó privilegiat a la nostra història. En especial al segle XIX i XX. És una qüestió que hauríem de valorar, mantindre i promocionar. Perquè forma part de la nostra cultura i del nostre ADN.