L'aigua del Molinar

Alcoy

El Molinar està vinculat a la pròpia història d’Alcoi, ja que la primera canalització d’aigua en el segle XV per a proveir regularment la vila va ser precisament des del Molinar, finançat pel convent de Sant Agustí a canvi de la cessió de part del cabal a perpetuïtat.

Esta obra començà en 1418 però el pressupost previst va resultar insuficient. S’hi convocà nou consell general de la vila, amb assistència del representant del comte de Luna, senyor d’Alcoi, i el procurador del convent de clarisses de Xàtiva, com a titular de la tercera part del senyoriu, va decidir que els senyors feudals també pagaren l’obra, així com els vassalls musulmans de les valls de Seta i Travadell, perquè formaven part de la baronia.

No obstant això, en 1423 el convent de Sant Agustí va denunciar que l’aigua promesa no els arribava. La vila els va donar llargues fins que deu anys després el batle general de València va ordenar la presència d’un prohom de Xàtiva per a arbitrar el repartiment d’aigua.

Quan a mitjan segle XVI el convent va vendre a la vila bona part de les seues terres per a l’ampliació del Raval Nou, el consell va al·legar que l’aigua de reg ja no devia pertànyer al convent. De nou els frares van demandar la vila. Finalment, més de dos segles després, la Reial Audiència de València va retirar el fil d’aigua al convent.

Amb el pas del temps els usuaris de l’aigua del Molinar eren 3 col·lectius: el municipi, els regants i els industrials. Tots tres es repartien l’aigua per costum antic fins que en 1848 es va construir un primer partidor d’aigües. Deu anys després, la Comissió de Fonts i Canonades va acordar dividir el cabal del Molinar en nou parts, destinant una per al consum de la població, dos per al reg i les sis restants per a moure les màquines de les indústries situades en el curs del riu.

L’aigua destinada al consum de la població s’emmagatzemava en un depòsit situat al costat de l’anomenada «Porta del Molinar», al final del carrer Sant Nicolau. Este depòsit va ser substituït per un altre en 1871, que és el que coneixem actualment com a Partidor d’Aigües i ampliat en 1879.

Pel que respecta al brollador, en 1912 va ser cobert amb una cúpula distintiva, i entre 1922 i 1924 es va reconstruir la galeria subterrània per a conduir l’aigua fins als depòsits de Sant Vicent.

Lògicament, el consum humà d’aigua es va disparar quan l’aigua potable es va instal·lar a tots els habitatges i no sols a les fonts públiques o particulars.

Per esta raó, en febrer de 1974, és a dir, fa 50 anys, l’Ajuntament adquirí les huit novenes parts restants del Molinar a la Comunitat de Regants i Usuaris. Ho va fer per un import de catorze milions de pessetes de l’època, encara que en realitat només en pagaria 12’5, perquè alguns regants van preferir continuar rebent aigua mitjançant una concessió per 90 anys.

Esta situació es va mantindre fins a 1976, quan la Direcció general d’Obres Hidràuliques concedia a l’Ajuntament l’aprofitament del Molinar fins a un màxim de 245 litres per segon.