Víctor

Alcoy

Anava a parlar-los hui de l'escot de la conserge. Tema si no actual, sí escaient a aquest febrer tan primaveral que estem vivint. Però conforme està l'assumpte de la correcció política, que ja fa massa que se l'agafem amb paper de fumar i qualsevol comentari de l'estil et porta, de cap i sense passar per la casella d'eixida, al jutjat. I pensant també, perquè no dir-ho, en els dos per dos metres que fa el conserge, amb uns braons del perímetre de l'estómac de Joan Laporta, he decidit obviar el tema. Així que hui els parlaré de Víctor, a qui la majoria de vostès no coneixen, però estic segur estarien encantats de fer-ho. Víctor era amic de mon pare, molt amic, tot el temps que aquest va viure. Ara és amic meu, perquè ell, segons diu, no s'ha quedat sense amics sinó que cada volta té amics més joves. Víctor fa un sospir que va complir huitanta-nou anys, quasi res diu el paperet. I és, ho confessen o no, l'enveja de tota la filà i de tots els seus coneguts. Víctor és un tipus optimista, generós, intel·ligent, divertit, sensat... i està fet un trenta-sis que deien abans per a nomenar al que va molt mudat. A més no es pren una pastilleta perquè evita anar a qui li les puga receptar, i camina a diari, no sé molts milers de passos em deia. Així que vostès veuran. Tinc moltes anècdotes amb Víctor, festeres i no. I algunes les vam compartir l'altra nit, a la filà, quan li vam donar una sorpresa prèvia al seu huitanta-nou aniversari. I va ser eixe, el moment just en què li vaig fer l'atrevida proposta: "Signe amb qui siga, aplegar com tu a quatre dies dels huitanta-nou. I al matí següent fer coll de figa". No va respondre, sols un esbós del seu quasi etern somriure va apuntar als seus llavis. Sé massa bé el que pensava. Però saben que els dic? Que el proper any, quan estiga a un pas de complir els noranta, li tornaré a xiuxiuejar la proposta. Si és que estic ací.