El batalló expedicionari del Vizcaya

Alcoy

Fa exactament cent anys, el 4 de març de 1924 eixia d’Alcoi el batalló expedicionari del Regiment «Vizcaya» cap a la guerra del Marroc.

La seua marxa s’emmarcava en una nova estratègia del Directori militar de Primo de Rivera per a acabar amb el conflicte en el nord d’Àfrica, amb la mobilització d’un gran contingent militar. En ell formaria part aquest batalló expedicionari del «Vizcaya», compost per reclutes alcoians i altres joves procedents de les caixes de reclutament de Cieza, Múrcia i Cartagena.

La intervenció del batalló al Marroc seria narrada diàriament en les cròniques que enviava el seu capellà, Adolfo Orduña, al periòdic local La Gaceta de Levante, i després editades en un llibre pel mateix regiment.

El matí del 4 de març de 1924 eixia el Batalló cap a Alacant, format per tres companyies de fusellers i una de metralladores, sota el comandament del tinent coronel Antonio Carreras. Entre els oficials alcoians destacats estava el capità Gregorio Espinós Ridaura i el tinent Alberto Mestre.

Encara que s’havia previst que el batalló descansara els dies següents en el camp de Rabassa, després de marxar tota la nit, tanmateix va embarcar ràpidament cap a Melilla, on va arribar en dos dies. En aquest port va haver d’esperar l’arribada del vaixell que transportava el bestiar i el material des del port d’Alacant.

Durant les festes d’abril, Alcoi va organitzar una subscripció popular d’ajuda al Batalló. Els seus soldats formaven a Melilla recordant les esquadres que desfilaven aquests dies pels carrers alcoians.

Al maig el batalló va quedar encarregat de protegir l’estratègica línia del ferrocarril i prevenir les incursions rebels.

Al mes següent, a causa dels durs combats que es lliuraven en Uad Lau, el batalló va ser embarcat cap allí. Els seus soldats van entrar en combat el 4 de juliol formant part d’un comboi de proveïments, sota la direcció del comandant Francisco Franco. Mentrestant, va esclatar una epidèmia de paludisme en el campament, que va deixar el batalló pràcticament desmantellat.

Encara així, algunes de les seues companyies van acudir a rellevar la guarnició del sector de Solano. Un destacament del Batalló va ser assetjat a Loma Verde, sense possibilitat d’ajuda, per la qual cosa van haver de racionar aigua i menjar durant més de tres setmanes fins a l’arribada dels primers socors. Els soldats alcoians estaven tan esgotats que durant la retirada van morir tres homes.

Un altre destacament va ser copat a Xentafa. Els alcoians van defensar el campament fins que a penes quedava una dotzena d’homes, que van caure presoners. Entre els desapareguts estava el tinent Alberto Mestre, oncle del recordat polític Josep Albert Mestre. Els presoners van romandre en mans dels rebels durant quasi dos anys, fins que els supervivents van ser alliberats pels francesos el maig de 1926. En total foren rescatats uns 663 espanyols, però dels alcoians solament va quedar viu José Ferrando Bernabeu.