Històries d'hospital

Alcoy

Els hospitals són llocs de sentiments encontrats. A la porta del quiròfan trobes una família extensa, de molta gent, esperant contents i emocionats a una jove mare que ha tingut bessons, al costat hi ha una xica jove sola amb els cascos a les orelles aïllada de tot i molt preocupada esperant notícies sobre sa mare i de sobte surt el metge cridant un nom d'un pacient i no hi ha ningú esperant-lo, està molt greu. Les sales d'espera es fan pesades, son llos d'esperança, però també d'incertesa on la condició humana es manifesta impotent. I davant això hi ha un equip de professionals que funciona com un rellotge on cadascú té la seua funció vital. Infermeres, metges, celadors, auxiliars i tants d'altres que fan tot el possible per curar, per sanar i per millorar la vida de tots. Per això no puc entendre com hi es donen agressions als professionals sanitaris, com algú pot maltractar verbal o físicament a un metge o una infermera si estan fent tot el possible pel nostre familiar? Estem una societat on els papers estan capgirant-se, el que hauria de donar gràcies exigeix i el que hauria de exigir per poder treballar en condicions quasi demana perdó per fer la seua feina ben feta. No som conscients del que significa tenir un sistema sanitari universal com el nostre que ara es veu amenaçat: el 45% dels metges de primària tenen més de cinquanta-cinc anys, i fins a 2026 cada any es jubilaran entre 16.000 i 18.000 professionals sanitaris, així que caldrà buscar i aplicar les fórmules intel·ligents per incorporar nous professionals per mantenir la sanitat actual. Per cert, a eixa sala d'espera del quiròfan estava jo aquells dies esperant a ma mare en una llaga operació de set hores, de vesícula, bazo i altres coses dolentes. Ara un mes després, als seus vuitanta-cinc anys ja està a casa i fa vida quasi normal. Gràcies a tots els professionals de l'hospital Verge dels Lliris d'Alcoi que cada dia fan possibles històries com la nostra.