Dones silenciades

Hi ha una generació de dones, la generació de ma mare, que s'ha criat amb un masclisme silenciós que les ha invisibilitzades. En la generació anterior, el masclisme era evident i ben vist. Mai oblidaré el comentari que feia la meua iaia Reme sobre una conversa d'amigues: Ai Mariu, quina sort tens tu que el teu home no et pega. Tremenda frase que evidenciava la impunitat dels marits i la submissió i acceptació de les dones d'aquella època. El feminisme no ha nascut ara, ara s'ha fet massiu i, tot i que continua havent-hi (molt de) masclisme, no fa de bon dir presumir de masclisme des d'un púlpit. El feminisme va despegar en la generació de ma mare, on les dones van poder ja obrir-se un compte bancari i anar de viatge soles. Abans d'això, hi havien hagut personalismes rellevants (les sufragistes per posar un exemple). Però va despegar llavors silenciat i invisibilitzat. Ma mare era una dona treballadora, com tantes altres en la comarca de generacions precedents que omplien fàbriques i indústries; recordem, però, que en altres llocs, la dona s'ha incorporat a la feina remunerada molt recentment. I hòmens comprensius i bones persones (com mon pare, Rafel Climent) van considerar que era injust que ma mare, que ja treballava fora de casa, haguera també de netejar casa. Per això jo sempre he conegut a casa a una dona de fer feines (Angelita, ets la millor! i aprofite per a demanar-te perdó perquè, sent xiqueta, tardava massa dies a alçar la roba que tu plegaves tan bé). Però com a ma mare li agradava cuinar, de fet és una gran cuinera (hui en dia, encara ho és), mon pare considerava que el regal d'aniversari més adequat per a ella era una bona paella antiadherent. Mon pare mai va aprendre (ni despertar el més mínim interés) a fregir-se un ou ni a elegir la roba que s'havia de posar al sendemà, eixa feina la delegava en ma mare, en qui si no? Però... la invisibilització continua, si més no en gent d'eixa generació. El professorat ensenyem ara els triomfs de dones prominents de ciència per exemple, però no parlem de les grans brillantors de dones..., diguem-ne..., més domèstiques. Els mèrits de ma mare no eren ser dona treballadora remunerada i després cuinar a casa, ni tampoc considerar ofensiu que li regalarem una flamant paella. Ma mare va ser una persona amb nombrosos èxits en l'àmbit professional que mai se li han reconegut de manera adequada. Ma mare va lluitar i va aconseguir que les infermeres portaren pantalons (perquè amb aquella còfia absurda i la falda no resultaves operativa en una emergència), ma mare exhausta de fer parts pel carrer va lluitar infatigable per aconseguir la maternitat en la residència d'Alcoi (una de les primeres), ma mare amb altres (Conxa, Emi, Mila...) van aconseguir que s'implantara la línia en valencià en l'escola de Batoi (cosa de la qual no ens vam poder beneficiar les seues filles, però sí d'altres). I en el departament de Promoció de la Salut ma mare, infatigable, perdia la veu cada vesprada en totes les escoles d'Alcoi fent xerrades on ensenyava alimentació correcta amb uns llibrets farcits de dibuixets didàctics. Mai els seus caps la van felicitar per la tasca feta. Recentment, trobava ma mare, de casualitat, un paper de New York, era de Valentí Fuster, l'eminent cardiòleg que des de l'hospital Mont Sinaí (un dels més prestigiosos del món) li signava una carta de felicitació per la gran tasca feta per ella. Vaig voler que el seu net la llegira i se'n va sentir devanit de com d'important havia sigut la seua iaia infermera. Que fou treballadora incansable, perquè ma mare es va jubilar voluntàriament en la setena dècada perquè la feina era la seua vida. Però no menys important fou la seua lluita nacionalista en uns temps franquistes on això et podia suposar perdre el coll. Li conta ma mare a Ares, el seu net, que Franco la va tancar en la presó per parlar valencià i allí va sentir tossir a mon pare i va pensar, serà l'últim que sentiré. Hui en dia, ma mare, amb vuitanta-cinc anys, té una vida autònoma i continua preparant-me l'avió de menjar per a la setmana, que jo, que tinc la mateixa ànsia de cuinar bé com ho fa ella, agraïsc profundament perquè jo no em sent tant tot terreny com ella, capaç de fer les feines remunerades de torn, fer activisme, tindre temps d'oci i cultura, tindre cura de família..., i cuinar (netejar diguem que m'ho prenc amb calma). I per això és tan generós poder tindre un plat de calent, de cullera, cada dinar... que m'ha cuinat ella. El meu més sincer reconeixement públic a la persona que em va donar la vida, ma mare, Pepa Montllor. Prou de silenci per a aquelles dones que han tingut feina exitosa fora i cura de iaios, fills i nets dins. Les generacions següents ja som d'una altra pasta.