Sentiment blanc-i-blau

Alcoy

El conflicte de l'Alcoyano ha molestat a una societat que estava tranquil·la i dedicada a altres labors. Tot i que enguany l'assistència als partits ha sigut escassa, l'estima a un històric, que forma part del patrimoni de la ciutat és gran.
El que més pot afectar no és la pèrdua de categoria, potser la sensació que aplega, la lectura que Alcoi no està a l'altura de tindre un equip en Primera Federació. Cert és que caldria millorar les instal·lacions, complir aquell projecte que es va anunciar amb Serrano, però sempre hi ha solucions ,sobretot quan hi ha predisposició. Sense anar molt lluny, l'Eldense, ara en Segona, havia d'anar a entrenar la passada temporada fora per problemes amb els camps de la ciutat.
Un altre aspecte que provoca dolor i certa impotència és veure que el club canvia de domicili, no mor, es trasllada. L'Alcoyano no serveix per a Alcoi, però sí que val per a una altra població. Davant una decisió tan dura i colpidora molts pensen que seria millor que desapareguera i començara de zero, com va fer l'Ontinyent en circumstàncies diferents i ara està en promoció d'ascens a Segona Federació. L'Ontinyent moribund va rebre ofertes d'altres ciutats per a comprar la seua plaça, no van voler.
No cal pegar-li voltes a unes normes federatives que promouen el mercantilisme esportiu, no cal queixar-se, lamentar-se, ni promoure odi, ara són els alcoians i les alcoianes, vestits de blanc-i-blaus, carregats de moral, els que ixen al camp. Comença un altre partit, no se sap encara com acabara. Tot ha servit per a manifestar de manera col·lectiva el carinyo a un club que en setembre complirà noranta-sis anys. I passe el que passe, el partit ja s'ha guanyat.