Més que futbol

Alcoy

No, no vaig a parlar del Alcoyano. O sí. Bo, no ho sé. La veritat és que el passat cap de setmana vaig tornar a Alcoi -jo visc a València des de fa un fum d'anys- i tots em parlàvem del mateix. I en general, a tots, la situació els feia vergonya. I una vegada més ens trobàvem amb el futbol com epicentre de tot, quan en veritat és un negoci des de fa ja molt temps en mans de gent que vol fer-se coneguda, amb diners o jo què sé, a costa d'ell. El que passa és que quan toques l'equip d'una ciutat la cosa va més enllà i el que jugues és amb el sentiment. I el sentiment és un aspecte que uneix, per molt diversa que siga la societat en la qual vivim. Ser del Deportivo Alcoyano, no sap d'ideologies.

Este cap de setmana, de fet, vaig poder comprovar eixa gran festa de la diversitat que és la nostra realitat social. Per sort. I que es manifestava, dissabte a la vesprada, en un intens programa de manifestacions culturals i socials pel centre d'Alcoi. Més viu que mai. Pareixia festes.

Començant per una glorieta plena d'activitat i trobada de gent; continuant per la trobada de nans i gegants, que parlaven d'identitat d'un poble i de les seues tradicions; continuant per la manifestació LGTBI amb motiu del dia de l'orgull, i acabant amb la processó de la Maria Auxiliadora, quan ja era poqueta nit.

Una sèrie de sensibilitats encadenades que, com dia, és la millor demostració del fet que la tolerància potser el millor amic per a un poble. I que, des de la tolerància i la unitat, es poden trobar solucions als problemes, a les situacions delicades i, fins i tot, al despropòsit. Com el que ara es viu amb el nostre equip de futbol. Del que ens en recordem, també és veritat, quan trona.

A mi, el futbol no em va, la veritat. I que es jugue amb diners públics per ell, tampoc. Però també sé que l'escut d'un poble és l'escut d'un poble. I això són paraules majors. Així que, bona sort a tots els protagonistes de l'absurd. Que impere el trellat. I ànim.