Llocs i no llocs: la diferenciació com a signe de singularitat

Alcoy

Les coses no són fàcils. Soló, l'estadista atenès, ja va dir que “allò bell és allò difícil”. Allò fàcil es devalua ràpidament: sense elements intrínsecs, sense un esperit, qualsevol cosa, siga el que siga, no és reconeguda i, segurament, el pas del temps la farà caure en l'oblit. Hem vist això en moltes facetes de la vida: modes que venien disfressades d'eternitat i van resultar ser més efímeres del que els “judicis de la immediatesa” ens feien concloure. Ho hem observat en arquitectura, tecnologies i fins i tot en partits polítics. No hi ha res més fràgil que allò que, de manera artificial, es comunica com a sòlid. El sòlid és tan evident que reiterar-ho resulta redundant. Encara que sempre estem a temps de recrear-nos en la grandesa.

Prenguem com a exemple un element patrimonial clar: el CD Alcoyano. No és necessari apel·lar als sentiments, encara que també són importants. Seria el mateix sense la seua història? Seria igual sense el seu estadi El Collao, d'estil anglés, on el públic està a pocs metres del terreny de joc? Seria igual sense els mites que ho envolten, com el de la “Moral”? Seria el mateix si, en lloc de ser l'equip d'Alcoi, fora l'equip de Valladolid? No, no seria el mateix. Podria ser més rendible (o menys), però no tindria “esperit”, hauria de diferenciar-se amb altres elements. Probablement, el més intel·ligent és mantindre els elements intrínsecs, diferenciadors, i adaptar-nos als nous temps. Perquè està clar que si un d'aquests elements desapareix, possiblement mai torne.

Al final, l'autèntic valor no resideix en el material ni en l'aparença de solidesa, sinó en allò que no es pot veure ni tocar, però que defineix i singularitza. En un món on el fàcil, l’immediat i l'efímer predominen, conservar l'autèntic es converteix en un acte de resistència moral.